La festa del carrer Beat Miró

Dissabte vaig anar a la festa del carrer Beat Miró. Però abans de continuar llegint aquest post, crec que seria convenient ambientar-lo amb la música adient. Els que el llegiu des del facebook potser no us funcionarà el goear, i per tant, us recomano que entreu al blog.

No em direu que no és una de les cançons que sonen a totes les festes de barri i revetlles diverses? La festa del carrer Beat Miró, si no vaig errat, és la darrera festa de carrer que queda a Sant Joan, després que es deixés de celebrar la festa del carrer Pere Rovira. Pel que fa a festes de barri, també només queda la de la Vila Vella, després que s'acabés la del Pla del Roser. Potser estaria bé que a les zones de creixement urbà més recent, es comencessin a celebrar aquestes festes. És veritat que qualsevol acte que es vulgui organitzar costa esforços i hores de dedicació, a més d'haver d'aguantar crítiques, sovint per part de persones que parlen molt i fan poc o res. Però el resultat, val la pena. Més enllà de la gresca, hi ha la cohesió social, l'establiment de relacions socials i la creació d'un sentiment de pertinença i d'identitat. No estaria malament una festa a la plaça de San Luis Potosí, o la festa del carrer Ramon d'Urg, que deu ser el més llarg de Sant Joan... Aquí queda dit...

El dissabte al carrer Beat Miró (per cert, que mai ha estat beatificat!), després d'una tarda amb activitats infantils, els veïns van preparar el sopar: pa amb tomàquet, embotit i formatges. Mentrestant, uns altres, muntaven les taules, cavallets, posaven les cadires i paraven la taula. Quants serem? 40! No, 42. Per allà baix, diuen que 46... A les nou tocades, a taula! Les converses poden anar des de les banalitats del món del futbol, a xafarderies, a vegades també banals, de qui és aquest, qui és aquell, i també poden testimoniar algun conflicte familiar o fins i tot, permetre veure retrobaments entre antics veïns o fins i tot, entre amistats que la vida ha allunyat. Tot plegat, real com la vida mateixa.

Quan encara no s'han començat a repartir les safates de lioneses, el grup, millor dit, el duet, comença a tocar. Ho fan prou bé; entenem-nos no guanyaran un Grammy però ens faran passar una bona estona. Els valsos, pasodobles, cumbias, ranxeras i chachachas donen pas a la ballaruga. Com sol passar, les dones són les que comencen a moure l'esquelet. Més tard, alguns homes, i més dones, i finalment, quan s'han deixat de banda, els balls de parella i el duet interpreta els grans clàssics del pop i les cançons dels estius (no podia faltar-hi el waka-waka de la Shakira, però calia tocar-la tres vegades?), ja és tot el carrer el que es mou, ni que sigui marcant el ritme amb la punta del peu. Al final, al cap d'unes tres hores llargues d'actuació, toca recollir-ho tot, que l'endemà hi ha mercat i tot ha d'estar a punt. Fins l'any que ve!

Els sons del paisatge

Fa un parell de dies una amiga, la Sònia, em va demanar que perquè no havia actualitzat el blog des del mes de gener. La veritat és que no tinc una resposta clara però aplicant una mica de psicologia de duro al quilo, és a dir, barata, he trobat una explicació. Aquest blog va néixer quan m'estava mentalitzant per endinsar-me en el llarg i feixuc camí que representa preparar-se i presentar-se a unes oposicions. En aquells moments, el blog era una manera de compartir amb tothom qui vulgués les coses que em passaven pel cap preveient que a poc a poc el camí opositor em portaria a aïllar-me dins el cau. I així va ser. Els darrers mesos van ser molt durs, i fins i tot, vaig tancar aquesta finestra al món exterior per a concentrar-me en aquella paraula que m'havia de donar els recursos per viure la resta de la meva vida: l'arxivística (Òstia!, això sona molt fort!). Doncs bé, fa més de quatre mesos que vaig passar pel filtre de les proves i després vaig patir com una alliberació brutal. Es va despertar amb mi unes ganes immenses de treballar amb les mans, de fer activitats on dominés el treball manual i físic (si fos monjo benedictí diria que el "labora" guanyés a "l'ora"). Vaig dedicar el temps lliure a fer esport, a fer sopars i tastos de vins... i tot això va fer que continués sense escriure al blog.


Però aquest cap de setmana, i arran d'un parell de converses que he tingut darrerament, he trobat el motiu que m'ha fet reprendre el blog. Dissabte vaig anar a un concert que feia en Miquel Grifell, membre dels Randellaires (web 1 i web 2). En aquest cas, però no tocava música tradicional catalana, sinó que, acompanyat d'un saxo, ens va interpretar cançons pròpies que anaven des del folk, al rock, passant pel blues inspirat en Robert Johnson. A més a més, de poder gaudir d'aquest concerts de petit format, on no hi ha escenari i el músic i la música són molt més propers, i va haver una sorpresa final. La Montse Piña va interpretar dues cançons. Amb la seva magnífica veu ens va cantar una cançó d'en Miquel (ho sento però no recordo el títol) i Come away with me de Norah Jones, que ens van deixar amb la pell de gallina i un estat de relaxació indescriptibles.

En un moment del concert, en Miquel va dir que ell tenia per costum escoltar el paisatge: sentir com la neu esmorteeix el so de l'aigua, com el vent fa xiular les fulles, com l'aigua de la pluja pessiga l'herba... Precisament aquesta setmana, vaig tenir una conversa amb ell sobre aquest tema. Per a mi, el paisatge és important; no només és allò que veiem, sinó també és com el vivim, com ens el fem nostre i com en formem part. Crec que tenir aquell racó que ens permet comunicar-nos amb la natura és imprescindible. I d'alguna manera, tot i que no n'era conscient, aquesta setmana vaig descobrir que jo també escoltava el paisatge a la meva manera. De la mateixa manera que sovint associem una cançó amb una persona o amb una experiència viscuda, m'he adonat que a partir d'observar i viure el paisatge, he anat associant sons als paisatges que m'envolten.


Per exemple, aquest dissabte al matí vaig anar amb en Xavi a buscar la cova dels Encantats de Surroca. De bon matí ens vam dirigir fins a Can Quimet, on vam deixar el cotxe, i ens vam enfilar cap a sobre les cingleres. Esperàvem que a mesura que avancés el matí, la boira s'aixequés però no va ser així. Va palplantar-se allà i allà es va quedar, i jo diria que fins i tot, cada vegada era més espessa. La boira ens va impedir prendre qualsevol punt de referència i lògicament no vam trobar la cova ni tampoc el camí de baixada a Can Quimet i vam acabar arribant a sota del Coll del Pal. El què havia de ser una caminadeta d'un parell d'hores va acabar essent quatre hores de marxa (pels més porucs, cal dir que en tot moment sabíem que sí ens desorientàvem només havíem de pujar fins dalt la carena i tirar a la dreta cap al coll del Pal). Ara bé, les quatre hores de caminada van tenir un efecte positiu. Em van permetre escoltar amb més intensitat el paisatge, i aquesta vegada per obligació, ja que no en vèiem tres a cavall d'un burro. Els cims d'aquestes cingleres tenen un so greu, enigmàtic i majestuós, trencat només pel so metàl·lic de les esquelles de les vaques i els lladrucs dels gossos que se senten lluny, molt lluny. Els boixos que poblen els cims responen amb un silenci aclaparador, igual com aguanten estoicament les inclemències del temps. Al vespre, al concert, hi va haver un moment que encara em semblava sentir el so de les cingleres de Surroca. Tota una experiència. Proveu-ho.