divendres, 23 de desembre del 2011
dimarts, 13 de desembre del 2011
Les fotos de la Taverna de Nadal de la Vila Vella
dimarts, 6 de desembre del 2011
La Vila Vella de Sant Joan de les Abadesses: Torna la taverna de la Vila Vella!
Els propers dies 9 i 10 de desembre, amb
motiu del Mercat de Nadal de Sant Joan de les Abadesses, torna a obrir
la taverna de la Vila Vella a la plaça Comamala. L'horari serà de les 10
del matí a les 3 de la matinada durant els dos dies. A més a més, hi
haurà tallers infantils i el dissabte a la nit, es retransmetrà el
partit del Madrid-Barça amb pantalla gegant.
dijous, 17 de novembre del 2011
Somnis que fan possibles els impossibles
Era una tarda
d'estiu, una de tantes, en les quals la calor seca pròpia de la zona
arribava fins al darrer racó de cada casa d'aquella tranquil·la vila. El
silenci que s'imposava a l'estona de la becaina, tan sols s'interrompia
pel soroll del motor dièsel i atrotinat d'algun tractor i pels crits
llunyans, constants i alegres de la mainada que jugaven a la piscina
municipal.
Aquell dia, la quietud del migdia es veié trasbalsada pel so eixordador però monòton generat per les aspes de l'helicòpter. Des d'allà dalt, s'albirava tota la vall, estreta, allargada, verda i frondosa. Es podien veure els terrenys conreats de les entrades i sortides del poble, on anys més tard, s'hi construirien polígons industrials. Es distingien clarament els diversos barris: la vila vella amb les seves cases amb teulades vermelloses i marronoses castigades pel pas del temps i vigilades per l'altívol campanar; la zona de l'eixample, amb rectilinis blocs d'edificis, fruit de l'explosió urbanística dels anys seixanta i setanta; el barri de l'estació, amb els edificis ferroviaris, tan grandiosos com decadents pels anys d'ús i en desús. Podia veure el camp de futbol, el pavelló i el solar del seu costat, ocupat per centenars de caixes d'ampolles buides de begudes emmagatzemades per un distribuidor local, on solíem jugar a fer punteria amb pedres; anys més tard, hi hauria una plaça dura amb nom de ciutat-capital. També es divisaven perfectament les naus de totxo de les dues fàbriques tèxtils situades a banda i banda del riu, poc abans que aquest creués el pont punxegut del qual els fulletons turístics dirien anys més tard, que era el pont gòtic amb més llum de la península Ibèrica. Es divisaven, majestuosos i elegants, els edificis escolars situats al bell mig de la població, que anys més tard veurien com la seva funció docent perillava.
Mentre mirava encuriosit amunt i avall, a dreta i esquerra, vaig fixar-me en la casa blanca, petitona, amb un extens hort al davant que resseguia el meandre de la riera. Allà havia passat bona part de la meva infantesa. L'helicòpter s'hi apropà i començà el descens cap al camp de darrera de la casa, que l'avi conreava i que cada estiu tocava embalar-ne l'herba; anys més tard, s'hi faria una urbanització de casetes amb jardinet. A mesura que ens hi atansàvem, vaig veure el tot terreny de color groc aparcat a l'era, que anys més tard, conduiria tantes vegades repetint el trajecte que l'avi feia quan anava a atalaiar les vaques. Al costat del garatge, hi havia la caseta del gos -on també dormia la gata- que anys més tard moriria per una picada d'escurçó.
I al terrat vaig veure la iaia, amb el seu típic davantal de quadres blaus i roses i les galtes rosades; anys més tard, tindria cura d'ella en la darrera època de la seva vida, mentre admirava la seva força mental, al ser plenament conscient que el cos l'abandonava lentament. Al seu costat, hi havia el meu germà, inquiet, amb mirada enginyosa i amb un remolí rebel als cabells, que anys més tard acabaria restaurant Can Suquet i dibuixaria un somriure de satisfacció al rostre del nostre avi, malgrat que no el podem veure. A l'altre costat de la iaia, hi havia la meva germana petita, que va venir corrent i va saltar als meus braços. Anys més tard, desitjaria abraçar-la, però no puc. Per primera vegada a la meva vida, em vaig despertar plorant per un somni.
Aquell dia, la quietud del migdia es veié trasbalsada pel so eixordador però monòton generat per les aspes de l'helicòpter. Des d'allà dalt, s'albirava tota la vall, estreta, allargada, verda i frondosa. Es podien veure els terrenys conreats de les entrades i sortides del poble, on anys més tard, s'hi construirien polígons industrials. Es distingien clarament els diversos barris: la vila vella amb les seves cases amb teulades vermelloses i marronoses castigades pel pas del temps i vigilades per l'altívol campanar; la zona de l'eixample, amb rectilinis blocs d'edificis, fruit de l'explosió urbanística dels anys seixanta i setanta; el barri de l'estació, amb els edificis ferroviaris, tan grandiosos com decadents pels anys d'ús i en desús. Podia veure el camp de futbol, el pavelló i el solar del seu costat, ocupat per centenars de caixes d'ampolles buides de begudes emmagatzemades per un distribuidor local, on solíem jugar a fer punteria amb pedres; anys més tard, hi hauria una plaça dura amb nom de ciutat-capital. També es divisaven perfectament les naus de totxo de les dues fàbriques tèxtils situades a banda i banda del riu, poc abans que aquest creués el pont punxegut del qual els fulletons turístics dirien anys més tard, que era el pont gòtic amb més llum de la península Ibèrica. Es divisaven, majestuosos i elegants, els edificis escolars situats al bell mig de la població, que anys més tard veurien com la seva funció docent perillava.
Mentre mirava encuriosit amunt i avall, a dreta i esquerra, vaig fixar-me en la casa blanca, petitona, amb un extens hort al davant que resseguia el meandre de la riera. Allà havia passat bona part de la meva infantesa. L'helicòpter s'hi apropà i començà el descens cap al camp de darrera de la casa, que l'avi conreava i que cada estiu tocava embalar-ne l'herba; anys més tard, s'hi faria una urbanització de casetes amb jardinet. A mesura que ens hi atansàvem, vaig veure el tot terreny de color groc aparcat a l'era, que anys més tard, conduiria tantes vegades repetint el trajecte que l'avi feia quan anava a atalaiar les vaques. Al costat del garatge, hi havia la caseta del gos -on també dormia la gata- que anys més tard moriria per una picada d'escurçó.
I al terrat vaig veure la iaia, amb el seu típic davantal de quadres blaus i roses i les galtes rosades; anys més tard, tindria cura d'ella en la darrera època de la seva vida, mentre admirava la seva força mental, al ser plenament conscient que el cos l'abandonava lentament. Al seu costat, hi havia el meu germà, inquiet, amb mirada enginyosa i amb un remolí rebel als cabells, que anys més tard acabaria restaurant Can Suquet i dibuixaria un somriure de satisfacció al rostre del nostre avi, malgrat que no el podem veure. A l'altre costat de la iaia, hi havia la meva germana petita, que va venir corrent i va saltar als meus braços. Anys més tard, desitjaria abraçar-la, però no puc. Per primera vegada a la meva vida, em vaig despertar plorant per un somni.
divendres, 21 d’octubre del 2011
Independència i llibertat individual són un còctel explosiu?
Fa temps vaig decidir independitzar-me del televisor i actualment, la seva única funció, a més de ser un aparell que cal treure-li la pols de tant en tant, és fer de pantalla gran del portàtil i del DVD. Pel que fa les notícies de l'actualitat, segueixo el dia a dia a partir de la premsa escrita i principalment, de la premsa d'internet. Aquests canals d'informació em permeten fer una selecció de les notícies que m'interessa seguir, i a la vegada, m'ha servit de desintoxicació de l'abús de la paraula (moltes vegades buida de contingut i, encara més, de fets) que en fan molts polítics i periodistes del món esportiu.
Malauradament, el posicionament "No TV" fa que un es quedi exclòs d'algunes converses d'ascensor i de bar i que algunes polèmiques del dia a dia, t'arribin amb cert retard i a partir dels comentaris que fa la gent. Així m'ha passat en aquest cas. Em refereixo a l'aparició del cantant Gerard Quintana al programa "El convidat" de l'Albert Om. El quid de la qüestió és que Quintana, que s'havia pronunciat a favor de diversos manifestos per la independència de Catalunya, ha deixat al descobert que parla castellà amb la seva companya i els seus fills.
Sóc català, no em sento espanyol, la meva llengua nadiua i la que em surt de manera espontània és la catalana i vull la independència de Catalunya. Ara bé, també tinc un gran respecte per a la llibertat, factor que considero un dels drets principals que té cada persona i als quals no s'ha de renunciar. He de reconèixer que m'ha sorprès molt que Quintana parli amb castellà a casa seva, i més si es té en compte que la seva dona és de Barcelona. Tota persona, encara que defensi la independència de Catalunya, té dret a parlar amb la seva parella i a educar i ensenyar els seus fills amb la llengua que vulgui.
No tinc fills ni parella però espero tenir-ne algun dia i si resulta que la meva parella té una llengua pròpia diferent a la meva, el meu desig seria que ella aprengui la meva i jo la seva, i els nostres fills totes dues, i que puguin parlar amb nosaltres amb qualsevol de les dues amb tota naturalitat. No seria el primer cas que conec d'una persona que es dirigeix al seu pare amb una llengua i a la seva mare amb una altra (i recordem que Quintana ha dit que a casa seva els seus fills podrien parlar català, castellà i anglès).
Que Quintana parli castellà amb la seva companya i els seus fills és una oportunitat perduda de cara a l'ús natural de la llengua i a l'enriquiment que implica un bilingüisme total (entès com que Quintana parlés català amb la seva família i, la seva companya utilitzés el castellà). Però hem de tenir molt clar, que per sobre de tot, és una decisió personal i això s'ha de respectar (per greu que ens sàpiga).
diumenge, 25 de setembre del 2011
Petites descobertes gastronòmiques del cap de setmana
Aquest cap de setmana ha estat un d'aquells que resulten ser tan gratificants, que fins i tot, aquest vespre, mentre passejava per Passeig de Gràcia, m'ha sobtat descobrir que demà érem dilluns i que havia d'anar a treballar, ja que per uns moments m'ha fet la sensació que estava de vacances.
Que què he fet? Bàsicament, divendres a la tarda vaig cuinar el meu primer arròs negre. Ara bé, no ha estat això el què m'ha provocat aquest benestar, no; estic molt satisfet del meu arròs negre, però encara li falta molt per ser considerat un bon arròs negre. Entre d'altres coses, augmentar la quantitat de sípia i ceba. En canvi, em va agradar que hi hagués pebrot de tres colors i gambes. A la nit, vaig anar a veure el muntatge audiovisual que projectaven sobre la façana de l'ajuntament de Barcelona i tot seguit, a escoltar el concert d'El Pont d'Arcalís a la plaça Catalunya. Dissabte, vaig anar a Sant Vicenç de Torelló a visitar les colònies industrials de Vilaseca i de Borgonyà i al vespre a celebrar l'aniversari de la Cristina. I el diumenge, ha estat el torn de fer una visita a la mostra de vins i caves de Catalunya i fer un vol novament per la fira del llibre antic i d'ocasió.
Però les petites descobertes que vull recomanar són:
1. El vi Garnatxa blanca de Castell de Perelada, fresc, cítric (llima) al nas i amb notes més dolcetes (maduixa) en boca. Un vi ideal per acompanyar les tardes xafogoses de Barcelona sense deixar-hi un dineral (5-6 euros). Degustat amb l'arròs negre.
2. Al finalitzar la visita a les colònies industrials de Vilaseca i Borgonya, organitzades en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, havíem de decidir on dinar. I ja que havíem dedicat al matí a la vida de les colònies, què millor que dinar al Casino de Borgonyà. Amanides, pastes i alguns plats de carn. Especialment recomanable la lasanya de mató amb gambes i porros. Carta de vins curta però a preus bastant correctes. Un lloc d'aquells on deixar-se caure de tant en tant, sense que la butxaca s'en vegi afectada (20 - 25 euros, amb postres i cafès).
3. El restaurant Piccola Cucina Italiana (tenen pàgina al facebook) a La Floresta (Sant Cugat del Vallès), cuina autèntica italiana, sobretot napolitana. Era un menú de grup (gràcies Cris!!!) i vam fer uns entrants amb amanides de tonyina, mozarella amb tomàquet i àmplia varietat de formatges. Tot seguit, degustació de pastes. I de postres, un pastís casolà de formatge. És un restaurant molt petit, de fet, és un garatge reconvertit a restaurant. Amb ganes de tornar-hi i de poder acompanyar el menjar amb algun vi que no sigui Lambrusco, ja que Itàlia té una gran quantitat de bons vins. Sempre em pregunto perquè els restaurants italians que tenim aquí només saben servir Lambrusco (i a vegades o més ben dit, sobvint a preus astronòmics). En general, ens hauríem de negar en un 95% de les vegades a veure Lambrusco i molt més a pagar-ne més de 4 € per ampolla.
4. El vi Clos Manyetes 2006 de la DOQ Priorat del Celler Clos Mogador. Un gran vi. Això sí, a un preu també gran (46-47 €). Tastat a la mostra de vins i caves. Un vi, molt més econòmic i que també m'ha sorprès gratament ha estat el Maleït del Celler Addaia del Penedès. I tot parlant amb una noia de Califòrnia, m'ha recomanat un blog sobre vins: vinography, que fa un amic seu. Hi he fet una ullada per sobre i sembla interessant.
I acabem amb un refrany: Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti.
Que què he fet? Bàsicament, divendres a la tarda vaig cuinar el meu primer arròs negre. Ara bé, no ha estat això el què m'ha provocat aquest benestar, no; estic molt satisfet del meu arròs negre, però encara li falta molt per ser considerat un bon arròs negre. Entre d'altres coses, augmentar la quantitat de sípia i ceba. En canvi, em va agradar que hi hagués pebrot de tres colors i gambes. A la nit, vaig anar a veure el muntatge audiovisual que projectaven sobre la façana de l'ajuntament de Barcelona i tot seguit, a escoltar el concert d'El Pont d'Arcalís a la plaça Catalunya. Dissabte, vaig anar a Sant Vicenç de Torelló a visitar les colònies industrials de Vilaseca i de Borgonyà i al vespre a celebrar l'aniversari de la Cristina. I el diumenge, ha estat el torn de fer una visita a la mostra de vins i caves de Catalunya i fer un vol novament per la fira del llibre antic i d'ocasió.
Però les petites descobertes que vull recomanar són:
1. El vi Garnatxa blanca de Castell de Perelada, fresc, cítric (llima) al nas i amb notes més dolcetes (maduixa) en boca. Un vi ideal per acompanyar les tardes xafogoses de Barcelona sense deixar-hi un dineral (5-6 euros). Degustat amb l'arròs negre.
2. Al finalitzar la visita a les colònies industrials de Vilaseca i Borgonya, organitzades en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, havíem de decidir on dinar. I ja que havíem dedicat al matí a la vida de les colònies, què millor que dinar al Casino de Borgonyà. Amanides, pastes i alguns plats de carn. Especialment recomanable la lasanya de mató amb gambes i porros. Carta de vins curta però a preus bastant correctes. Un lloc d'aquells on deixar-se caure de tant en tant, sense que la butxaca s'en vegi afectada (20 - 25 euros, amb postres i cafès).
3. El restaurant Piccola Cucina Italiana (tenen pàgina al facebook) a La Floresta (Sant Cugat del Vallès), cuina autèntica italiana, sobretot napolitana. Era un menú de grup (gràcies Cris!!!) i vam fer uns entrants amb amanides de tonyina, mozarella amb tomàquet i àmplia varietat de formatges. Tot seguit, degustació de pastes. I de postres, un pastís casolà de formatge. És un restaurant molt petit, de fet, és un garatge reconvertit a restaurant. Amb ganes de tornar-hi i de poder acompanyar el menjar amb algun vi que no sigui Lambrusco, ja que Itàlia té una gran quantitat de bons vins. Sempre em pregunto perquè els restaurants italians que tenim aquí només saben servir Lambrusco (i a vegades o més ben dit, sobvint a preus astronòmics). En general, ens hauríem de negar en un 95% de les vegades a veure Lambrusco i molt més a pagar-ne més de 4 € per ampolla.
4. El vi Clos Manyetes 2006 de la DOQ Priorat del Celler Clos Mogador. Un gran vi. Això sí, a un preu també gran (46-47 €). Tastat a la mostra de vins i caves. Un vi, molt més econòmic i que també m'ha sorprès gratament ha estat el Maleït del Celler Addaia del Penedès. I tot parlant amb una noia de Califòrnia, m'ha recomanat un blog sobre vins: vinography, que fa un amic seu. Hi he fet una ullada per sobre i sembla interessant.
I acabem amb un refrany: Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti.
diumenge, 18 de setembre del 2011
Riuada
La naturalesa ha decidit posar el punt i final de l'estiu a Sant Joan amb una gran tempesta d'aigua i llamps que ha tingut lloc aquesta nit entre quarts de quatre i quarts de cinc. Desconec els litres que han caigut, però han d'haver estat uns quants, sobretot si ens fixem en com ha crescut de ràpid el riu Arçamala. Feia temps que no el veia tant crescut. Ha arribat per sobre del nivell del camí que porta al Molí Petit i ha tapat quasi els carcavàs del molí. Per cert, algú em sabria dir que és allò de color vermell que es veu a la primera imatge al peu del quart pollancre?
dimarts, 5 de juliol del 2011
La Revetlla de la Vila Vella
El passat dissabte 2 de juliol va tenir lloc una de les festes que més m'agrada de totes les que es fan a Sant Joan: la Revetlla de la Vila Vella. Conjuntament amb la festa del carrer Beat Miró, són els darrers testimonis d'un tipus d'actes que ha anat a la baixa. Molts santjoanins i santjoanines recordaran les mítiques festes del carrer Pere Rovira, amb els concursos de pintura ràpida, les gimcanes i el ball del vespre, la festa de la Colònia Llaudet que tenia lloc al juliol o la festa del Pla del Roser, que venia a ser la cirereta que coronava el pastís lúdico-festiu santjoaní abans d'entrar a la llarga letargia hivernal.
Però la festa de la Vila Vella té quelcom d'especial, potser perquè és a l'inici de l'estiu i del bon temps, potser per la convivència de diverses generacions en una mateixa festa, potser per la seva senzillesa, potser pel bon rotllo que té la gent i possiblement perquè és la festa del barri on he viscut tota la vida.
A més, aquest any he tingut el privilegi de gaudir-la d'una manera diferent ja que com a membre de l'Associació de Veïns de la Vila Vella l'he pogut viure des de dins i he pogut comprovar que sense els donatius que fan els veïns i veïnes, sense l'assistència als actes organitzats de la gent del barri, de tot Sant Joan i d'allà on sigui (la festa és del barri però ens encanta que vingui tothom) i sense la col·laboració dels botiguers i comerciants de la Vila Vella, aquesta festa no seria possible. A tots ells, moltes gràcies.
Podeu llegir la crònica de la festa i veure'n les fotos en els següents enllaços:
Crònica
Fotos
Però la festa de la Vila Vella té quelcom d'especial, potser perquè és a l'inici de l'estiu i del bon temps, potser per la convivència de diverses generacions en una mateixa festa, potser per la seva senzillesa, potser pel bon rotllo que té la gent i possiblement perquè és la festa del barri on he viscut tota la vida.
A més, aquest any he tingut el privilegi de gaudir-la d'una manera diferent ja que com a membre de l'Associació de Veïns de la Vila Vella l'he pogut viure des de dins i he pogut comprovar que sense els donatius que fan els veïns i veïnes, sense l'assistència als actes organitzats de la gent del barri, de tot Sant Joan i d'allà on sigui (la festa és del barri però ens encanta que vingui tothom) i sense la col·laboració dels botiguers i comerciants de la Vila Vella, aquesta festa no seria possible. A tots ells, moltes gràcies.
Podeu llegir la crònica de la festa i veure'n les fotos en els següents enllaços:
Crònica
Fotos
dilluns, 27 de juny del 2011
Ascensió al Canigó
El passat dissabte 25 de juny vaig fer la meva primera pujada al Canigó. Tan a la vora que el tinc, i encara no hi havia anat mai. Ara, això de tenir-lo a prop, és cert si ens ho mirem en un mapa o des de l'aire, perquè per arribar-hi amb cotxe cal fer una senyora volta! El Canigó té un fort sentit simbòlic per a tots els catalans al ser la muntanya on s'encén la flama del Canigó. El dissabte, el sentit catalanista es va veure enfortit pel fet que quan iniciàvem la caminada des del refugi dels Cortalets, estaven ballant una sardana i quan hi vam tornar a arribar després d'haver fet el cim, un cantautor estava interpretant Els Segadors; i mentre dinàvem va sonar l'Estaca... Tot plegat va fer que ens sentissim orgullosos de ser catalans!
Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Confent posà l'eternitat;
semblen garric los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de sant Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codolat i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que en deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai! ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí més capelles en estables,
i desniuats los àngels per diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m´hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren sant Miquel i sant Martí.-
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
més, l'endemà al matí, al sortir el sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heura conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostra's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deú;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Confent posà l'eternitat;
semblen garric los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de sant Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codolat i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que en deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai! ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí més capelles en estables,
i desniuats los àngels per diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m´hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren sant Miquel i sant Martí.-
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
més, l'endemà al matí, al sortir el sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heura conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostra's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deú;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
divendres, 13 de maig del 2011
La Renfe
Fa uns quants anys, concretament des de 1993 a 1997 vaig ser un usuari assidu de Renfe: el diumenge feia el trajecte Ripoll-Manlleu i el divendres, retornava a la capital ripollesa. D'aquella època recordo que estava permès fumar a les plataformes de pujada i baixada del tren, i també recordo haver-me fumat més d'una cigarreta en el propi vagó, aprofitant que hi viatjava sol i que el revisor la feia petar amb el maquinista. Però sobretot, recordo les llargues estones esperant que arribés el tren, sense cap explicació més enllà que el tren venia amb retard. Amb una mica de sort, et deien que hi havia hagut un atropellament, un suicidi o una averia. D'altra banda, aquesta informació tampoc m'era útil perquè el què a mi m'interessava era saber quan arribaria al meu destí; una vegada, i en aquest cas anava a Barcelona, el motiu del retard em va deixar perplex: em van dir que havien perdut el contacte amb el tren que baixava de Puigcerdà, i que no sabien quan arribaria (entre línies, el venedor de bitllets em va venir a dir que podia ser que el tren no arribés perquè en aquells moments es trobava saltant marges cap a les profunditats de les valls de Toses, Planoles o de Ribes).
Catorze anys després, torno a ser un usuari assidu setmanalment de Renfe. Han canviat algunes coses: no es pot fumar dins dels trens, s'ha reduit el temps del trajecte (de 39 a poc menys de 30 minuts en el trajecte Ripoll-Manlleu) i els trens ja no "llegan con retraso" sinó que "arriben amb retard". Per cert, diuen que els catalans som garrepes i en canvi, quan anuncien els trens per megafonia, en català avisen de l'arribada de "trens" i en castellà, de l'arribada d'un "tren". Quins pebrots, ens critiquen per ser de "la Virgen del puño" i fem circular els trens de dos en dos, o de tres en tres!
Parlant seriosament, des que fa cinc mesos he tornat a ser usuari de Renfe veig que la impuntualitat segueix estant a l'ordre del dia. Em sembla que n'hi que s'hi esforcessin podrien ser tant impuntuals. Avui mateix, el trajecte Barcelona-Ripoll ha tardat 2 hores i 30 minuts. Si només són 100 km! No vull ni saber la mitjana de quilòmetres que recórrer cada hora, però és menys de 50 km/hora. És vergonyós!
Tot sovint, els polítics del Ripollès declaren la necessitat que la via doble arribi a Ripoll. Desenganyem-nos! El desdoblament fins a Ripoll no es farà mai. És molt costosa econòmicament i prenem-ne consciència d'una punyetera vegada: aquí dalt som quatre gats. Ens haurien fet el desdoblament de la C-17 per a nosaltres? No! S'ha fet perquè des de Barcelona hi hagi un bon accés a la muntanya i a les pistes d'esquí.
Penso que el desdoblament podria ser a partir de Vic, o com a molt des de Torelló, que el terrenys és bastant pla. Tan sols desdoblant aquest tram ja guanyaríem un grapat de minuts. A això, caldria sumar-li la supressió d'estacions. N'hi ha masses. Com pot ser que encara es pari a llocs com La Farga o Borgonyà? Algú hi ha vist pujar o baixar algú? Ah!, i a la Farga a sobre han enquitranat tot el pàrquing! D'això se'n diu invertir bé els recursos! Però seria encara més radical. Estacions com Sant Quirze, Sant Martí de Centelles, el Figaró...fora! Aquestes estacions tenen poblacions al costat més importants on poder agafar el tren i d'aquesta manera guanyar temps en el recorregut.
Els polítics defensen contínuament l'ús del transport públic i la gran majoria viatgen amb cotxe amb xofer. És símptomàtic. Fins ara, no he vist cap polític que es prengui el tema del transport públic (més enllà de l'àrea metropolitana de Barcelona) seriosament. Torna a ser símptomàtic. Tot i que ben mirat, potser és millor així perquè quan els polítics es posen pel mig, i no escolten als tècnics (i a vegades, tot i escoltant-los), fan autèntics desastres. De polítics bons n'hi ha pocs, i els que no es rendeixen davant la força de la lluita de partits, són apartats del camí per la pròpia maquinària partidista.
Una vegada, un professor de filosofia ens va dir a classe: Déu és una cosa massa important per deixar-la en mans dels capellans. Anys després, si canviem "Déu" per "el país" i "dels capellans" per "dels polítics" continua tenint sentit. Tan sols hem perdut part de la rima. Pecata minuta...
Catorze anys després, torno a ser un usuari assidu setmanalment de Renfe. Han canviat algunes coses: no es pot fumar dins dels trens, s'ha reduit el temps del trajecte (de 39 a poc menys de 30 minuts en el trajecte Ripoll-Manlleu) i els trens ja no "llegan con retraso" sinó que "arriben amb retard". Per cert, diuen que els catalans som garrepes i en canvi, quan anuncien els trens per megafonia, en català avisen de l'arribada de "trens" i en castellà, de l'arribada d'un "tren". Quins pebrots, ens critiquen per ser de "la Virgen del puño" i fem circular els trens de dos en dos, o de tres en tres!
Parlant seriosament, des que fa cinc mesos he tornat a ser usuari de Renfe veig que la impuntualitat segueix estant a l'ordre del dia. Em sembla que n'hi que s'hi esforcessin podrien ser tant impuntuals. Avui mateix, el trajecte Barcelona-Ripoll ha tardat 2 hores i 30 minuts. Si només són 100 km! No vull ni saber la mitjana de quilòmetres que recórrer cada hora, però és menys de 50 km/hora. És vergonyós!
Tot sovint, els polítics del Ripollès declaren la necessitat que la via doble arribi a Ripoll. Desenganyem-nos! El desdoblament fins a Ripoll no es farà mai. És molt costosa econòmicament i prenem-ne consciència d'una punyetera vegada: aquí dalt som quatre gats. Ens haurien fet el desdoblament de la C-17 per a nosaltres? No! S'ha fet perquè des de Barcelona hi hagi un bon accés a la muntanya i a les pistes d'esquí.
Penso que el desdoblament podria ser a partir de Vic, o com a molt des de Torelló, que el terrenys és bastant pla. Tan sols desdoblant aquest tram ja guanyaríem un grapat de minuts. A això, caldria sumar-li la supressió d'estacions. N'hi ha masses. Com pot ser que encara es pari a llocs com La Farga o Borgonyà? Algú hi ha vist pujar o baixar algú? Ah!, i a la Farga a sobre han enquitranat tot el pàrquing! D'això se'n diu invertir bé els recursos! Però seria encara més radical. Estacions com Sant Quirze, Sant Martí de Centelles, el Figaró...fora! Aquestes estacions tenen poblacions al costat més importants on poder agafar el tren i d'aquesta manera guanyar temps en el recorregut.
Els polítics defensen contínuament l'ús del transport públic i la gran majoria viatgen amb cotxe amb xofer. És símptomàtic. Fins ara, no he vist cap polític que es prengui el tema del transport públic (més enllà de l'àrea metropolitana de Barcelona) seriosament. Torna a ser símptomàtic. Tot i que ben mirat, potser és millor així perquè quan els polítics es posen pel mig, i no escolten als tècnics (i a vegades, tot i escoltant-los), fan autèntics desastres. De polítics bons n'hi ha pocs, i els que no es rendeixen davant la força de la lluita de partits, són apartats del camí per la pròpia maquinària partidista.
Una vegada, un professor de filosofia ens va dir a classe: Déu és una cosa massa important per deixar-la en mans dels capellans. Anys després, si canviem "Déu" per "el país" i "dels capellans" per "dels polítics" continua tenint sentit. Tan sols hem perdut part de la rima. Pecata minuta...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)