Tast de vins argentins

Divendres vaig tenir l'oportunitat de gaudir d'un tast de vins argentins al Mas les Feixes. El tast va començar amb una introducció sobre la producció de vi a Argentina: és el cinquè país productor de vi del món i el novè exportador. La zona principal de producció de vi és Mendoza, tot i que hi ha altres zones vitivinícoles com San Juan, Salta, La Rioja, Catamarca... Pel que fa a les varietals, la més coneguda és la Malbec, tot i que fins fa una vintena d'anys, la varietal més cultivada era Cabernet Sauvignon.

Després de la introducció, realment interessant i amena, es van presentar els vins: tots ells eren de la Bodega Luigi Bosca (Familia Arizu), un celler que elabora uns 5 milions de litres de vi anuals i que tenen una varietat de més de 30 vins. Els que vam poder tastar nosaltres van ser:

Finca La Linda, Malbec, 2008. Criança de 3 o 4 mesos en bóta de segon ús. Presentava una tonalitat cirera picota, amb aromes de móra, espècies i notes dolces molt suaus i fumades. També olor de sotabosc. L'entrada era àcida, amb postgust llarg i lleugerament mentolat o d'eucaliptus (fresc).

Finca La Linda, Cabernet Sauvignon, 2008. Criança de 3 o 4 mesos en bóta de segon ús. Presenta un color cirera picota, una mica més clar que el Malbec de Finca La Linda. S'hi notes aromes de pebrot, molt plàtan, tabac i suor. En boca, és equilibrat, lleugerament salat, sense acidesa i amb final dolç. Amb el pas dels minuts, apareixen notes de fusta. Perd aromes amb molta rapidesa.

Luigi Bosca Reserva, Syrah, 2008. Criança de 3 mesos en bóta de roure americà i 6 mesos en bóta de roure francès. Color cirera picota més fosc que els Finca La Linda. Notes vegetals, principalment tomàquet, i minerals. Evoluciona lentament i persisteixen molt bé les notes olfactives. En boca és àcid sense tenir un excés d'acidesa i presenta un post-gust curt i àcid. Un típic vi fet amb syrah 100%.

Luigi Bosca Reserva Malbec, 2008. Criança de 12 mesos en bóta de roure francès. Presenta un color granatós fosc. Notes dolces afruitades (pruna) i especiades. En boca és corpulent i ple. Postgust curt i amarg.

Luigi Bosca Reserva Malbec DOC, 2007. Criança de 14 mesos en bóta de roure francès i 1 any en ampolla. Tot el raïm per a la producció d'aquest vi procedeix d'una sola vinya. En nas, és especiat i presenta també notes de pebrot. En boca, té una entrada àcida, pas dolç i final àcid. Postgust llarg.

En general, es notava que tots els vins procedient del mateix celler perquè hi havia moltes similituds de fons entre ells, sobretot entre els tres malbecs. Personalment, em quedo amb el Malbec de Finca La Linda i amb el Luigi Bosca Reserva.

En resum, va ser una vetllada interessant, que va acabar, com no podia ser d'una altra manera, amb un bon sopar, i a la qual només va faltar, el comentari més detallat de cada un dels vins.

Ai si la feina és fes bé des d'un bon principi...

Aquests dies han estat treballant a la riera de l'Arçamala, o com és conegut popularment, al Samala, per crear l'anomenat camí de ronda. Trobo encertada la idea de fer un camí que vagi des del Molí Petit fins al riu Ter; possiblement sigui un itinerari d'interès natural i un atractiu turístic. Per tant, com a incentiu turístic i lloc de passejada de diumenges a la tarda, benvingut sigui.

Ara bé, una altra cosa és la manera de fer el camí. Unes passarel·les enlairades haurien estat molt més eficaces que aquestes passeres. Calen gaires estudis per saber que les passeres obstaculitzaran el pas dels troncs que porta qualsevol riuada i que provocaran un tap? Ha arribat la primera riuada, i l'aigua ja s'ha emportat la terra riu avall. Això vol dir que cada vegada que baixi un cop de riu haurà de baixar una giratòria i refer el camí? Ja va essent hora que es faci la feina ben feta i pensant amb el cap. Com deia aquell, reflexione-m'hi... que els diners són de tots!

Petita crònica d'un viatge amb tren a Barcelona

Dimarts al matí. Em llevo d’hora i, lleugerament cruixit per les dues hores llargues que vaig estar tallant llenya a Puigverd per a preparar la temporada de “costellades 2011”, em disposo a agafar el tren i anar cap a Barcelona a treballar.

Decideixo que dedicaré bona part del trajecte a llegir-me el Manual d’usuari i l’Anàlisi funcional de l’aplicació de gestió documental del DAAM que fa dies que m’estan esperant a sobre de la taula. Al cap de cinc minuts d’haver començat m’adono que no tinc cap bolígraf per prendre notes i que per tant, de poc em servirà la lectura si més tard m’he de rellegir els textos per poder fer les notes oportunes. Així que abandono les lectures laborals i obro el recopilatori de contes d’Edgar Allan Poe que porto a la bossa.

Abans d’iniciar la lectura, penso que la darrera pàgina que vaig llegir havia estat el dia abans, a Puigverd, després de tallar la llenya i cremar la que no servia per a coure menjar; eren les sis de la tarda, quan vaig endreçar la destral, vaig remenar el foc i vaig asseure-m’hi el costat, amb una cervesa a una mà i el llibre a l’altra. Veure les muntanyes verdes, gaudir de la tranqui·litat, sentir-se satisfet de la feina feta, notar la fredor de la cervesa al costat de l’escalfor del caliu de la foguera esdevenien una recompensa fantàstica, mentre s’esllanguien els darrers minuts de claror.

L’alarma de les portes del tren que sona abans d’iniciar la marxa em retorna a la realitat. Començo a llegir i vaig passant pàgines del conte “El jugador d’escacs de Maelzel”. M’agrada la fina ironia de Poe; en canvi, m’és pesada la mania que té per dir les coses de forma complicada. Tot d’una, aixeco la vista, i sóc conscient que ja no plou. El pensament em retrocedeix a quarts de set del matí, quan esmorzava tranquil·lament i, mirava el paisatge verd i moll des de darrera la finestra, tot pensant que és molt diferent del que tinc a Barcelona i que tant de bo pogués emportar-me’n un bocí.

Tot d’una, un soroll (no es podria definir de cap altra manera) em fa tornar al present. Un individu, vestit amb un pantalons amples, negres, amb mil butxaques i, amb una jaqueta d’un blanc nuclear ha pujat el tren mentre li sonava el mòbil. Deixa que soni la melodia horrorosa. Penso que si no vol contestar, el mínim que podria fer és rebutjar o silenciar la trucada. Però no ho fa. Tot seguit, penso que la persona que truca deu ser molt insistent perquè la trucada s’allarga i s’allarga... Finalment, m’adono que no és una trucada. L’individu en qüestió, que a més d’un tatuatge, llueix senyals possiblement produïts per la participació en alguna baralla, està utilitzant el mòbil com a mp3 però sense auriculars i, té la intenció que tot el vagó sigui conscient de la bona erudició d’una persona que escolta una obra mestra, tant pel que fa a la composició musical com pel contingut de la lletra. L’individu, a més, és generós, i per aquells que no arribem a captar l’essència de la cançó, té la delicadesa de tornar-nos a deixar sentir la peça. Així, fins a sis, set, vuit, nou, deu vegades...

De tant en tant, i cada vegada més sovint, alguna mala mirada creua el vagó fins a impactar a la jaqueta d’un blanc nuclear. L’individu segueix impassible mentre l’ambient esdevé tens. Tot d’una, penso amb la destral que tenia ahir a les mans i com m’agradaria que estigués al meu costat en aquests moments...

... I visualitzo l’individu de la jaqueta d’un blanc nuclear entrant a una botiga de telefonia per comprar un mòbil nou, sense comprendre encara perquè el seu aparell difusor de cultura, ha quedat trossejat sota una vella i rònega destral.

PD. Pels que vulgueu conèixer l'obra mestra que sóc incapaç de comprendre:

Calçotada de la Villa Vella

El proper diumenge 13 de març organitzem la tercera calçotada popular de la Vila Vella de Sant Joan de les Abadesses.

Animeu-vos i cap a la Vila Vella falta gent! Com més siguem, més riurem! I més ajudarem a mantenir l'esperit de la Vila Vella!

Podeu comprar els tiquets a la Perruqueria Maria i a la caseta de l'ONCE abans de dijous.