I m'aixeco d'una revolada del sofà. Em vesteixo i em dirigeixo, mentre la claror del dia es va apagant, a aquell turonet on havíem passat tantes estones agradables, on la felicitat es podia palpar a l'ambient. Arribo al cim, i el vent em pica a la cara. És fred, i el fred em fa sentir viu. Durant uns instants puc tornar a reviure aquelles sensacions. Com passa el temps! Quantes coses que vam fer però també quantes coses que es van quedar pel camí, que no en vam poder gaudir ni ens vam dir. Ni ens les podrem dir mai. Mentre les llàgrimes llisquen sobre les meves galtes, miro les estrelles; quatre núvols foscos intenten tapar la seva brillantor. Molt lluny, els últims rajos de sol tenyeixen de vermell la línia de l'horitzó. Ha arribat el moment de canviar. Cal mirar endavant amb el front ben alt. Fa fred, i el fred em fa sentir viu. Més viu que mai. I m'agrada!
