Primera setmana de vacances!

Doncs sí! Ja n'ha passat una, la primera! I com aquell qui diu no l'he vist passar. I això que no he fet res d'especial. Bé, per ser sincer, potser si que és especial passar-se el dia estudiant per a les oposicions durant les vacances! Però si no aprofito aquests dies, quan treballo no tinc temps. Per tant, m'he plantejat les vacances com si no ho fossin, i em continuo llevant a la mateixa hora com si anés a treballar. I au! A estudiar! Que si normativa arxivística a Catalunya, a Espanya, a Europa, que si Nodac, sistemes de gestió documental, EAD, MoReq, quadres de classificació... La meva intenció era fer un tema per dia i vaig a un ritme d'un tema per setmana. Quin desastre! I quan n'estic fart, cap a córrer. Aquesta setmana, vaig fer 6 quilòmetres amb 34 minuts i un altre dia 4 quilòmetres amb 21 minuts. I dissabte cap a fer una excursioneta amb bici de 20 quilòmetres, després a fer una costellada a Sant Antoni i a la nit, caminada nocturna; van ser uns 8 quilòmetres Cercant les petjades del comte Arnau, malgrat que aquest va destacar per la seva absència. I diumenge, dinar familiar a Can Freixa a Molló. I demà, Sant Tornem-hi, els apunts m'esperen a sobre de la taula!

Bon sopar, bona ruta i bons vins!

Després de tot un matí resseguint les famílies Nunó que vivien a Sant Joan als segles XVIII i XIX mitjançant la pàgina de l'església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies o església mormona i d'una tarda esquivant les inundacions de Vic, va tocar la recompensa: sopar a la Fonda Xesc de Gombrèn. Vam fer un menú degustació del qual ens van agradar especialment el tàrtar de tonyina i les verdures. De vins, l'Auzells i un Ermita 1997, i si un era bo, l'altre era celestial, sobretot a nivell aromàtic. Per digerir, un whisky japonès, boníssim! I així, entre el tip de riure que ens vam fotre per les bestieses que vam arribar a dir i els bons aliments de la taula se'ns van fer les tantes.

I el diumenge, després d'haver dormit només 4 horetes, sonava el desperador. Era l'hora de fer una ruta amb bici. Ha estat una ruta llarga, de 4,5 hores. He sortit de Sant Joan i m'he enfilat per la ruta del ferro fins a Ogassa i he seguit pujant per la carretera cap al Prat del Pinter, Sant Martí de Surroca, can Picola i he continuat amunt cap a cal Frare i fins arribar al refugi de la Gran Jaça. Allà, com que anava bé de temps, he decidit pujar fins al coll del Pal a 1779 metres (havia pujat 1000 metres de desnivell!) i un cop allà, baixar cap a la collada Verda i Abella i, fer la tornada d'Abella a Sant Joan per carretera. Ha estat una ruta dura, però molt agradable per la grandesa dels paisatges. En total, 45 quilòmetres. Podeu veure la galeria al Flickr.

I a la tarda a descansar i a recuperar forçes mentre dinàvem a la terrassa tot mirant la pluja (sota la protecció d'un tendal). Que bonic que és veure ploure mentre no et mulles. Hem acompanyat el dinar amb un Alenza 1999 de Condado de Haza.

Avui m'he adonat que feia tres setmanes que no feia cap escrit al blog. Collons, com passa el temps!!! Si ja fa tres setmanes que visc sense un dels queixals del seny i no sembla pas que m'afecti massa, o sí? El cap de setmana del 18 i 19 de juliol va ser de repòs, bàsicament perquè no podia parlar i amb prou feines menjar. El cap de setmana següent, va tocar recuperar-se i fer un soparet a casa meva amb tota la colla i l'endemà, a veure el Ball dels Pabordes, que en motiu del 75è aniversari de la seva restauració, es feia una ballada especial; va ser com el diumenge de la festa major! I el darrer cap de setmana, va ser el torn d'una bonica i dura excursió amb bicicleta de muntanya i el diumenge, dinar amb la iaia de Manlleu i família per celebrar l'aniversari de la meva mare i el meu amb una mica de retard.

Reprenent el què deia al principi de l'escrit sobre el temps, aquesta setmana, he descobert per casualitat que ja feia 20 anys d'una cançó de l'estiu. Segur que tots la recordareu! Començava així: Chorando se foi quem um dia só me fez chorar (o traduït, Llorando se fue,quien un dia me hizo llorar...). Exacte: la Lambada. Doncs això, que m'ha produït una barreja de gràcia, alegria i tristesa veure com passa el temps tan ràpidament i que quan, sonava aquesta cançó a les pistes de ball, jo era un marrec de 10 anys que jugava a pistolers a Can Suquet mentre cantava la Lambada.