divendres, 31 d’agost del 2012

De la gastronomia a la independència

Des de fas un temps, intento llegir tots aquells llibres que cauen a les meves mans i que tracten de temes gastronòmics, enològics, vitivinícoles o fins i tot, de la percepció dels sentits, ja sigui, en forma de novel·la o d'assaig. 
El darrer que he llegit ha estat la primera novel·la de Muriel Barbery, titulada Rapsòdia Gourmet. El relat gira al voltant del crític gastronòmic més important del món al qual els metges li han comunicat que li queden dos dies de vida. En aquest espai de temps el crític vol retrobar aquell sabor únic que un dia el va fer feliç. D'aquesta manera, desfilen, un darrera l'altre, els plats que més bon sabor de boca li han deixat fins a retrobar aquell producte (i dic producte, i no plat -i no diré més-) que tant el va impressionar. Les descripcions són tan acurades i suggestives que fan venir salivera. 
A més, aquest gourmet entén el menjar com un tot, on el plat és molt important, però també ho és la companyia, el lloc, l'estat d'ànim ja que un sol d'aquests factors pot arruinar el plat més deliciós. Ell recorda amb gran satisfacció el pa que menjava després de jugar a la platja o aquell dinar improvisat amb pagesos en el qual es va crear un gran clima de bona convivència a taula.
A mesura que anava llegint el llibre, em venien a la memòria alguns d'aquells moments de felicitat relacionats amb el menjar: el pollastre a l'ast de després d'haver anat a la platja, la camamilla freda amb biberó de les migdiades d'estiu, la pell ben rostida de la cuixa de pollastre de pagès feta al foc a terra o aquell Nogal de Pago de los Capellanes begut amb amics després d'un temps llarg de treballar durament tots junts... 
Tornant al llibre, cal dir que les apetitoses evocacions del crític s'intercalen amb els pensaments de la gent que l'envolta, que el retrata com un egoïsta, maleducat, una persona incapaç d'estimar i de donar res. Ell mateix reconeix que no estima els seus fills i que fa més de vint anys que no parla amb la seva dona... Sens dubte, un ésser despreciable; no obstamt, cal entendre (que no, aprovar) que és un home que va viure amb un sol objectiu: el menjar i el perquè del menjar, saber justificar allò que agrada i que no agrada i buscar-ne els motius. 
En resum, un llibre recomanable per a tots aquells que gaudeixen amb el menjar i gens indicat per aquelles persones per a qui menjar és una pura necessitat o que únicament llegeixen llibres d'acció (abstenir-se doncs, els lectors compulsius de best-sellers). 

Per casualitats de la vida, tot just acabat el llibre, llegeixo un article d'Antoni Puigverd titulat "Dilema del pa amb tomàquet". En ell, explica que Josep Carner, el 1920, criticava la mania catalana de menjar-ho tot tou: les neules amb moscatell, els bescuits amb xocolata, les patates amb suquet, les carns desfibrades, el pa amb tomàquet sucat amb puré de tomàquet... A Carner li agradava diferenciar allò sòlid d'allò líquid, allò dur d'allò tou. 
En aquells moments, Eugeni d'Ors a nivell cultural i Prat de la Riba a nivell polític lideraven la regeneració del país sota el paraigües del noucentisme. Carner creia que als catalans els faltava determinació i energia per enfrontar-se a les dificultats del moment, i que xuclant com nens els plats semilíquids, Catalunya no estaria mai en condicions de mossegar el bistec del futur. 
Ves per on, que aquesta metàforta alimentària torna a estar d'actualitat amb la situació de crisi, la posada en qüestió de les autonomies per part del govern espanyol i a les portes d'una gran manifestació el proper 11 de setembre. Per molt bones que estiguin les patates amb suc o els bescuits amb xocolata desfeta, herm de ser capaços d'ensenyar les dents i si cal, mossegar. No ens podem deixar atropellar pels polítics ineptes espanyolistes ni pels catalans. Abans de criticar els de fora, cal reconèixer que aquí les coses no s'han fet bé: els casos de corrupció política afecten als partits de tots colors, les despeses exagerades d'un govern tripartit més concentrat a mantenir la seva unió per estar al poder que a treballar pel país... Avui, podem dir que els grans partits polítics catalans han estat tots al capdavant del govern i cap ha estat capaç d'ensenyar les dents al llop espanyol. Per aquest motiu, crec que no haurien de participar a la manifestació de l'11-S (i si ho fan a títol personal, que els periodistes tinguin cura de no fotografiar-los ja que tampoc es dediquen a fer a primers plans de totes les persones que assisteixen a les concentracions). Ja van tenir la seva oportunitat i la van malgastar, Els partits polítics són el principal mal del sistema polític actual perquè amb el seu partidisme ferotge només aconsegueixen que hi militin persones àvides de devorar capital públic i pervertir aquells polítics que veritablement volen treballar pel país. Són pocs, molt pocs, els noms que no anirien a cap de les dues llistes. 
Ha arribat al moment, que siguem nosaltres, el poble, els que ensenyem les dents a l'Espanya fatxa, als polítics espanyolistes, als polítics ineptes catalans i espanyols. Hem de fer servir les dents per deixar-ho tot ben triturat, el plat ben net i començar a cuinar de bell nou el nostre país. Bon cop de falç (o de dents)!