¿Alguna vez os habéis sentido tan felices que ya no vale la pena vivir más?

No he pres drogues ni he abusat de l'alcohol. Tampoc he esnifat amoníac ni m'he donat un cop al cap. Simplement, ahir vaig veure novament la pel·lícula "Tu vida en 65 minutos" i vaig confirmar la meravellosa sensació que ja em va produir quan la vaig veure per primera vegada al cinema.

És una pel·lícula que parla de l'amor i sobretot, de la mort, però no en té una visió catastrofista ni dramàtica. Un dels diàlegs diu així:

¿Alguna vez os habéis sentido tan felices, tan, tan felices, que habéis pensado que jamás os sentiríais tan felices? Vuestra vida ha llegado a una perfección tal que quizás no vale la pena buscar más?

Yo sí que encontré esa felicidad. Fue junto a Cristina; durante aquel amanecer que giraba y olía a detergente. Alguna vez os habéis sentido tan felices, tan, tan felices, que ya no vale la pena vivir más?

És tota una declaració de principis. Contundent i sorprenent. Particularment no m'agraden els superlatius. Vull dir que no crec en els súmmums de les coses. Per tant, no crec que mai pugui arribar a ser tan, tan feliç com per no buscar més la felicitat; de la mateixa manera, tampoc crec que pugui ser tan, tan desgraciat com per no viure més. I d'altra banda, com se sap que s'ha arribat al grau màxim de felicitat?

Un cap de setmana de relax!

Feia temps que no gaudia d'un cap de setmana de relax i de tranquil·litat. El què havia de ser un dissabte i diumenge suportant una post extracció de queixal del seny, i que un s'esperava, amb patiment, ha acabat essent una teràpia reconstituent.
Que què he fet d'especial? Doncs res, veure passar el temps. Potser és perquè feia molts de mesos que portava sempre el temps trepitjant-me els talons, i aquests dos dies he estat jo qui em dedicava a veure com les agulles del rellotge anaven avançant, sense pressa, i a la vegada sense pausa.
Un matí de dissabte tranquil, esmorzant al menjador, assegut (els que em coneixeu sabreu que sempre esmorzo dret i a la cuina!), gaudint de les vistes des de les finestres del menjador de casa. A la tarda, una visita a la iaia i al vespre, castanyada a Vilanova de Sau, en una vetllada agradable a la vora del foc. I diumenge, altre vegada, un esmorzar amb tota la parsimònia del món, una sessió de lectura rera els vidres escalfats pel sol, una passejada pel cementiri (que en feia d'anys que no anava al cementiri per Tots Sants!) i tarda de sofà, lectura, i una mica de messenger i de planxa (ai la roba, quina mandra!). Ara a sopar i demà a començar la setmana, aquest cop sí, amb les piles ben carregades.
No hagués dit mai que una extracció del queixal del seny em suposaria aquestes bones sensacions. Clar que tot plegat podria estar produït pel consum dels antiinflamtoris i dels antibiòtics d'aquests dies...