4a Calçotada Suquetada. 2011

Aquesy any hi hem tornat! Després de la pausa provocada per les oposicions del 2010, aquest any sí hem fet la que un dia ha de ser la tradicional Calçotada Suquetada. Després d'anar a comprar les darreres coses que feien falta, com la salsa i les postres, vam anar cap al Serradal (bé, es diu Mas Guanter però m'agrada més dir-ne Serradal). Allà poc més d'una trentena de persones, entre petits i grans, protegits dels atacs furibunds de la salsa de calçots pels pitets oficials de la Calçotada Suquetada, ens vam disposar a atipar-nos com si fos l'últim dia del planeta.

Les quantitats d'aquest any van ser:
400 calçots aprox
35 llangonisstes de pam generós
2 cabrits (11,5 kg)
4 coques
4 pans de quilo
6 litres de rebujito
7 ampolles de vi
8 ampolles de cava
1 ampolla de ratafia

No sé si és que ens fem grans, o ens hem tornat més sans, però vam beure menys i vam menjar més que el 2009.

L'anècdota d'aquest any va tornar a estar protagonitzada pel meu estimat Ligero. Si l'any passat, vam punxar a la tornada i, canviar la roda va ser tota una aventura, aquest any ja no vam ni arribar a la calçotada. Després d'haver sol·licitat a l'ajuntament 4 taules i 8 cavallets per poder menjar els calçots a l'aire lliure, el divendres al vespre els vaig anar a buscar i els vaig deixar carregats al "jeep". El dissabte al migidia, quan va arribar l'hora d'anar cap a la calçotada, el Ligero no es va voler posar en marxa. Ni el carregador portàtil de la bateria li va encendre la "xispa". I posar-lo en marxa tot empenyent-lo va quedar descartat a l'acte ja que la bèstia pesa 1,5 tones! En resum, que ens vam menjar els calçots a cobert i asseguts a taula. El diumenge, després de carregar la bateria amb un carregador endollat a la corrent, es va posar en marxa a la primera. Començo a pensar que al Ligero no li agraden els calçots!

Els viatges amb els trens de la Renfe

Últimament passo cada setmana unes quatre hores en els incomodíssims trens de Rodalies de Catalunya, operats per Renfe. Des que la Comissió Mixta de Transferències Administració de l'Estat-Generalitat va acordar el passat 29 de desembre de 2009 el traspàs del servei de Rodalia al Govern català, els únics canvis visibles són que els trens han estat pintats de color taronja llampant (visca l'estalvi!) i, que cada vegada que els trens arriben amb retard (un 99% dels casos) els avisos per megafonia es fan amb llengua catalana, que pot tenir un accent neutral o un accent de més enllà de les terres de l'Ebre. Més d'una vegada m'he preguntat si el què s'han gastat amb la pintura de color taronja s'ho han estalviat en contractar megafonistes que parlin català i castellà correctament i han aprofitat el treballador que parli un catanyol més esplèndid.

D'altra banda, la Generalitat ha heretat tres fets incomprensibles de la Renfe, diguem-ne, estatal: el primer, i demano disculpes als 17 habitants de La Farga de Bebiè i als 390 de Borgonyà, és que no entenc perquè el tren encara para en aquestes estacions si no hi he vist pujar ni baixar mai cap passatger. Ah!, i a més, fa poc s'ha pavimentat de nou el pàrquing de l'estació de la Farga (visca novament l'estalvi!); diria que tampoc hi he vist mai cap cotxe aparcat. El segon fet incomprensible és que la Generalitat continua utilitzant trens amb seients durs i incòmodes, molt útils per trajectes de trenta o quaranta minuts però realment torturadors per a fer les quasi dues hores de Barcelona a Ripoll; no m'imagino què deuen sentir els culs dels viatgers que fan tota la línia L'Hospitalet-La Tor de Querol! La tercera qüestió que no entenc, i tampoc l'entenia una alemanya a qui li explicava, acostumada suposo al bon funcionament dels trens d'aquell país, és que un tren tardi 1 hora i 50 minuts a fer els poc més de 100 quilòmetres, que separen el bressol i la capital de Catalunya.

Així que un servidor es carrega de paciència cada setmana per sobreviure a l'aventura ferroviària. Un bon feix de llibres i el reproductor mp3 són bons aliats però no sempre és suficient. A vegades, aprofito per intentar resoldre problemes de la feina. D'altres, quedo absort davant qualsevol futilesa o analitzo la resta de viatgers i m'imagino on viuen, de què treballen... Estic segur que més d'un cop, algun d'ells ha pensat: Què mira aquest beneit?...

Fa uns dies, però, em va passar una cosa curiosa. Estava concentrat llegint la biografia de Jaume Nunó, autor de la música de l'himne de Mèxic, que recentment s'ha editat, escrita per Cristian Canton i Raquel Tovar i, al girar la pàgina 133 del llibre, em vaig quedar observant una fotografia de Kate Cecilia Remington, que fou la segona esposa del músic i com a dada interessant i a la vegada inútil, familiar de l'empresa que fabricava i fabrica armes de foc Remington. Tot just acabo d'observar la imatge, que aixeco la vista i al meu davant veig una noia que és clavada a la Kate Cecilia Remington. Devia posar alguna cara rara, perquè la noia se'm va quedar mirant tota estranyada...i també devia pensar: Què mira aquest beneit?...
Des d'aquell dia, m'he fixat que coincidim al mateix tren i cada vegada que la veig penso amb la segona muller del compositor Jaume Nunó i els sons bèl·lics de l'himne nacional de Mèxic comencen a ressonar dintre el meu cap...

Dinar al restaurant Gaig

Últimament sembla que m'hagi tornat addicte als restaurants amb una estrella Michelin: el dia 22 sopava a Can Jubany pel comiat de solter d'en Jordi, el dissabte passat dinava a Ca l'Enric pel casament d'en Jordi i la Neus (parella, moltes gràcies!!!) i avui he dinat al Gaig amb en David. Aquesta darrera vegada, ha estat en el marc de la Barcelona Opportunity Week, que consisteix en una setmana (la setmana passada, i per l'èxit s'ha prolongat una setmana més) amb descomptes a restaurants, hotels, mercats...
Els restaurants oferien un menú per 25 euros més IVA. Vam escollir can Gaig pel fet de tenir una estrella Michelin, que quedava aprop de la feina i que era un dels restaurants de la llarga llista de pendents. El menú estava marcat i només calia escollir el vi. Per començar uns snacks, que consistien en una galeta dolça, un stick de parmesà, un bunyol de bacallà i una croqueta de rostit. Tot seguit, una tapa de royal de carxofa amb sopa calenta de foie que estava molt bona i per la meva bona sort, que no m'agrada la carxofa, el foie matava el gust de la carxofa. A continuació, el caneló amb crema de tòfona, molt bo. I finalment, un bacallà Skrech que també estava molt bo, diria que dels millors que he menjat. De postres, la innovació de la crema catalana, que vindria a ser un escumós de crema catalana de textura gelatinosa amb un fons de mel. Per acompanyar el menjar, un vi blanc de Borgonya, un Leroy Bourgogne Chardonnay de 1997, amb notes de plàtan, galeta que es notaven tant en nas com en boca. Tot un encert.
Preu final: 140 euros per persona, tot i que només el vi ja en costa 60. Per tant, dinar en un restaurant d'una estrella Michelin per 40 euros, és tota una oportunitat.
Ara, a cremar unes quantes calories...