Sopar a Can Jubany

El passat 22 de gener vaig anar a sopar a Can Jubany, restaurant situat a Calldetenes i estrellat amb 1 estrella Michelin. Feia temps que hi volia anar però no havia arribat l'ocasió. Així que vam aprofitar el comiat de solter d'en Jordi per anar a fer un bon àpat.

Vam escollir el menú de temporada. Els aperitius estaven formats per una espècie de gelat de gin-tonic congelat amb nitrogen líquid que resultava curiós però hauria preferit amb un punt més de gust de ginebra, una mena de xips de morro fregit de porc amb sal gruixuda molt bones, una sopa de poma àcida amb formatge (si no recordo malament) i unes air baguettes (com uns canapés) amb pernil Joselito i caviar d'oli d'oliva.

Tot seguit van venir els plats del menú:
Coca de full amb foie i poma caramel·litzada: molt bona tot i que el caramel es notava una mica massa.
Canelons de pollastre rostit trufats: molt bons.
Lluç cuit a baixa temperatura amb gnocchis de carbassa i pernil ibèric. Els gnocchis de carbassa boníssims. Te'ls havies de posar a la boca sencers i a dins "explotaven" i tenien una textura líquida. Més que bons, libidinosos.
Garrí rostit cruixent amb chutney de pinya, mango i pera: em feia una mica de por per si el garrí tenia massa gust de porc però en canvi era molt tendre i gustós. I el chutney de pinya, mango i pera refrescava i contrastava amb la textura més aviat grasa de la carn.

A continuació va venir un plat per fer pair, consistent en taronja, iogurt, gelée de mel i sorbet de mandarina i finalment, les postres, formades per un plat amb textures de xocolata negra i cafè.
Al final, cafè i petits-fours, que estaven molt bons però que no vam poder acabar-nos (bé, alguns sí) perquè estàvem ben tips.

De vi, vam començar amb un blanc d'Alsàcia, riesling, que destacava per ser més aviat sec, quan normament aquests vins són dolcets i un negre francès de la Borgonya però que per més que m'hi esforci no en recordo el nom (quin cap!).

Què em va agradar: el menjar en general, la combinació de modernitat i tradició de l'espai, les copes i gots Riedel (menys una que era Schott-Zwiesel) i la varietat de pans (de ceba, d'olives, de panses, de pistatxos, gallec, xapata...).
Què no em va agradar: la calor que fan els llums, la mania a posar-te aigua cada tres segons (érem 7 i ens "van fer beure" 8 ampolles d'aigua) i que al final no t'imprimeixin el menú amb els aperitius detallats i els vins.
Conclusió: repetiré.
PD: pels que us deveu preguntar el preu: el menú de temporada costa 49 euros. Amb els vins, pa, aigua i aperitiu: 80 euros.

Les fotografies corresponen a la coca de full, al caneló i al lluç. Podeu veure-les més grans al web de Verema. en aquesta altra pàgina podreu veure les fotos, cap al final, del plat de taronja, de les postres i dels petits fours.

La mort: una aurora? Vida després de la mort?

Recomano llegir aquest post amb aquesta música:

En els meus dos últims trajectes amb tren entre Ripoll i Barcelona he llegit un llibre que feia molt de temps que estava a la llarga llista dels "Pendents de llegir". Es tracta de "La mort: una aurora" d'Elisabeth Kübler-Ross. És una d'aquelles obres de les quals es recomana la seva lectura quan s'ha mort alguna persona estimada. I és d'aquesta manera com arribà a casa de la meva mare, fa 15 anys.

De petit, creia, o em van fer creure, en Déu (el cristià). A mesura que em vaig fer gran, i vaig anar raonant tot allò que ens havien imposat, vaig passar a ser agnòstic i més tard, a declarar-me ateu. En certa manera, m'he tornat positivista, i sovint només em crec allò que es pot demostrar científicament o que veig amb els meus propis ulls. Pel que fa a la mort, tot i que reconec que és una visió dura, crec que un cop morim, hem acabat i que no existeix cap més enllà, ni un cel ni un infern; simplement acabem estirats dins d'un nínxol o incinerats i transformats en cendres. La nostra existència només té sentit durant la nostra vida, aquí a la terra i després, tot s'ha acabat, com una fosa en negre al final d'una pel·lícula.

Però tornem al llibre. Elisabeth Kübler-Ross fou una psiquiatre, nascuda a Suïssa, que desenvolupà bona part de la seva tasca professional centrada en la tanatologia als Estats Units. Per la seva professió, acompanyà molts pacients fins a les portes de la mort. Les seves investigacions se centraren en el tema de les experiències de mort aparent o del llindar de la mort. I d'aquest tema és precisament del què tracta el llibre. L'obra és un resum de tres conferències impartides per Kübler-Ross entre 1977 i 1982.

Per tenir una contextualització general, Kübler-Ross ens explica que durant molt de temps, la nostra societat ha tingut una forta religiositat, en la qual es creia en l'existència d'un cel o d'una altra vida. A finals del segle XIX, començaren a prendre força els valors materials i no ha estat fins a les darreries del segle XX, que s'han instaurat uns nous valors espirituals, que no s'han d'identificar amb religiositat, sinó amb la creença de l'existència de quelcom més gran que nosaltres. Crec que possiblement, aquests nous valors espirituals podrien estar relacionats amb l'obertura de la nostra societat cap a noves religions i creences, que sovint ens arriben de l'Àsia.

És en aquest context que s'han pogut estudiar les experiències de mort aparent o del llindar de la mort. Concretament, aquestes experiències consisteixen en persones que estan clínicament mortes, i que es restableixen i expliquen el què han vist: per exemple, una persona va explicar com havia actuat el cos de metges i infermeres que l'estaven atenent durant la seva mort.
Segons Kübler-Ross tenim tres etapes. La primera, és la de la vida, basada en una energia física i en la qual estem vivint dins d'un cos. La segona etapa té lloc després de la "mort física" (no hi ha tensió arterial, ni pols ni respiració), es produeix l'abandonament del cos i està basada en una energia psíquica. És en aquest moment, que el jo immortal se separa del cos físic i observa tot el què passa. Aquest cos eteri és perfecte, absent al dolor i totalment íntegre. Per exemple, un noi que havia patit un accident de trànsit i en el qual havia perdut una cama, explicava que ell es veia a terra, amb la cama separada, però que en canvi les notava totes dues. En llegir això, em vaig fer dues observacions: la primera, si és un cos eteri com pot tenir sensibilitat corporal? La segona: no podia ser una al·lucinació? Sobre la primera, no he trobat resposta al llibre. Sobre la segona, una resposta encara més xocant. Hi ha casos de persones cegues de naixement que quan es troben al llindar de la mort i retornen són capaces de descriure els colors de la roba de les persones que les estaven atenent. En aquest cas és impossible que sigui una al·lucinació perquè aquesta persona mai hi ha vist i no podria descriure els colors.

Però continuem endavant. Un cop la persona difunta es troba en aquesta segona etapa, és acompanyada per les persones que va estimar i que van morir abans que ella. Sembla ser que s'estableix una comunicació amb els nostres difunts. Així per exemple, hi va haver una noia índia que va ser atropellada, i just abans de morir li va dir a l'home que l'estava rescatant que li digués a la seva mare que no patís, que estava bé i que tenia el seu pare al costat. L'home va quedar impressionat per aquestes paraules i va anar a buscar la mare de la noia. Aquesta li va explicar que el seu marit havia mort just una hora abans de l'accident d'una parada cardíaca i que la noia encara no ho sabia en el moment de ser atropellada.

Un altre cas és el d'una noia de dotze anys que va ser també declarada clínicament morta. Però va tornar en si i llavors va explicar que allà on havia anat hi estava molt bé i que havia estat acompanyada pel seu germà. La noia explicà que el més estrany era que ella no tenia cap germà. Llavors el seu pare explicà que el seu germà havia mort just tres mesos abans de néixer ella i que no li havien explicat mai res.

Un tercer exemple és el d'una família que va tenir un accident de cotxe. La doctora parlava amb en Pere, un dels fills, que estava molt malament. Ell li va dir que estava bé, que estava amb la seva mare i el seu germà. La doctora sabia que la mare havia mort a l'instant però ignorava que el seu germà hagués mort. Més tard va saber que ho havia fet deu minuts abans que en Pere.

Una vegada s'ha produït aquest acolliment per part dels éssers estimats es veu una llum molt intensa. És la tercera etapa. En aquest moment, els difunts es troben rodejats d¡amor, de comprensió i de compassió. Tornen a ser l'entitat que eren abans de néixer.

L'autora també ens explica l'abandonament voluntari del seu propi cos que va fer, amb l'ajuda d'un equip de metges i d'un laboratori. Segons explica, d'aquell viatge només recorda les paraules Shanti Nilaya, que més tard va saber que era el destí final, on només hi ha pau. Sincerament, a partir del moment que explica aquest abandonament voluntari m'he perdut. Ja sigui perquè la meva mentalitat massa terrenal no em deixa comprendre aquestes experiències del més enllà o senzillament, perquè no hi crec, em resulta difícil poder creure aquest abandonament. Ara bé, cal dir que he trobat molt interessant i curiós, tota la casuística al voltant de la segona etapa, en la qual les persones declarades clínicament mortes que més tard retornen a la vida, expliquen coses que no haurien pogut veure, que no sabien, o narren la seva comunicació amb persones que havien mort abans que elles. Dubto que passi a creure en una vida en el més enllà, en l'existència d'un cel, d'un estat immortal o qualsevol entitat semblant però sí que reconec que aquest llibre fa pensar en el fet de la vida i la mort. Lectura recomanble, això sí, amb un sentit crític.

La Cabreta porta el patge reial

Doncs sí! La Cabreta s'ha convertit en un cotxe reial. No és que l'hagi cedit a la monarquia, ni ganes! Sinó que aquest passat diumenge 2 de gener de 2011 el patge de ses majestats els reis d'Orient arribava a Sant Joan per recollir les cartes i escoltar els desitjos dels nens i nenes de la vila. I la Cabreta i un servidor al volant vam ser els encarregats de portar el patge des del pavelló fins al Palau de l'Abadia. El millor de tot va ser la banda sonora! Si durant tot el trajecte s'escoltaven nadales, just al moment d'arribar al Palau quina és la cançó que va sonar? Ni més ni menys que Musculman! Coses que passen...

Ara bé, no és el primer servei que fa la Cabreta. Fa quasi un anyet va participar en el Carnestoltes 2010. En aquella ocasió servia d'atrezzo al tema del carrer Beat Miró ambientat com una platja dels anys 70: la Beach Miró:

Podeu veure la galeria completa de la restauració de la Cabreta aquí.