Bon Nadal i millor 2011

Jaume Nunó. Un santjoaní a Amèrica

Aquest matí ha tingut lloc la presentació pública d'una criatura, més ben dit, d'una bessonada, llargament esperada. Em refereixo a la biografia de Jaume Munó, santjoaní i autor de la música de l'Himne Nacional de Mèxic. L'obra ha estat escrita per Cristian Canton Ferrer i Raquel Tovar Abad.

Fa més d'un any, un bon dia la regidora de cultura em va comentar que des de l'ajuntament de Sant Joan de les Abadesses es volia impulsar la realització d'un llibre sobre Jaume Nunó. La idea era engrescadora i calia fer justícia a una persona molt reconeguda a Mèxic i molt desconeguda a casa nostra. Es va buscar el suport econòmic i logístic: calia trobar el finançament i les persones capaces de fer la recerca i escriure la biografia. S'aconseguiren els diners i les persones que farien la recerca. Un divendres a la tarda, ens vam trobar a l'arxiu municipal. Allà, per mi, va començar aquesta aventura. En aquells moments, estava preparant-me per a superar les oposicions d'arxiver de la Generalitat de Catalunya, però la idea de buscar a l'arxiu municipal tota aquella documentació relacionada amb Mèxic, Jaume Nunó i Salvador Moreno, l'iniciador de les relacions de Sant Joan amb Mèxic, m'atreia més que les meves obligacions opositores. En Cristian i la Raquel es van passar hores mirant aquesta documentació. Més tard, arribaria el viatge que van fer a Mèxic i als Estats Units, on van aconseguir localitzar un besnét de Jaume Nunó, a través d'una anotació en un marge d'una esquela. I van descobrir un bagul, a la casa del besnét, que havia estat cent anys esperant que algú l'obrís i posés novament sobre la taula la figura de Jaume Nunó...

Avui al Palmàs, la casa que va veure néixer Jaume Nunó, ha estat testimoni de l'homenatge que tots els assistents hem volgut donar al músic català de naixement i mexicà d'adopció. Ha estat un petit acte ple d'emotivitat, un d'aquells episodis en què la història esdevé sensible, lluny de la fredor dels fets i dates, i que ens permet dir que podem estar cofois de ser santjoanins i de poder mantenir aquests lligams que ens uneixen amb el poble mexicà.
L'edició del llibre és doble: una amb català i l'altre amb castellà (d'aquí la bessonada que esmentava al principi!). Des d'aquí, només em queda felicitar a la Raquel i a en Cristian per la feina feta i a encoratjar-los perquè continuïn alimentant la seva curiositat sobre aquests catalans que van creuar l'Atlàntic per a anar a fer les Amèriques.

Us deixo aquest enllaç a un petit post que vaig escriure fa un temps sobre Jaume Nunó i el reportatge que va realitzar el programa Nydia de TVC.

Fora de lloc, de Marta Cardona

Fa pocs dies que he acabat de llegir la novel·la Fora de lloc de Marta Cardona. Feia mesos que no llegia cap novel·la i ha estat un retrobament amb aquest gènere. L'obra m'ha agradat, enganxa des del primer moment, i amb un llenguatge molt planer fa reviure l'Anglaterra de 1950. Se'ns explica la història d'una parella jove acabada de casar, la Maria i en Jaume, que emigren a Anglaterra per a millorar la seva situació econòmica. Poc a poc, anem descobrint com la Maria ha de carregar amb tot el pes de la vida que estableixen al país anglès, mentre en Jaume, que és un somiatruites i un immadur, només té ulls pels cotxes i per les seves dèries.

Es tracta de la primera novel·la que escriu Marta Cardona i en general, crec que és una obra correcta. Tan sols li criticaria que els personatges són una mica plans, en el sentit que evolucionen poc, i que en alguns moments les situacions narrades són repetitives (la Maria s'esforça per tirar endavant, en Jaume l'espifia i la Maria soluciona el problema).

Ara bé, és una bona novel·la, que entreté. Si la comparo amb Olor de colònia de Sílvia Alcántara, totes dues tenen en comú que són l'òpera prima de les seves autores. Si bé Olor de colònia té un plantejament inicial molt bo, i recrea la vida i el teixit social en una colònia industrial, el final és precipitat i queda algun tema per resoldre. Quan la vaig llegir, vaig tenir la sensació que a l'autora li faltava experiència per a tancar els temes. En canvi, a Fora de lloc, el plantejament no és tan agosarat i possiblement això provoca que estigui una mica més ben resolt. Tot i això, també és precipitat; o si més no, contrasta amb la paciència que ens han estat relatades les aventures de la parella fins a les darreres pàgines.
Aquestes són les opinions d'un simple lector. Si voleu fer-vos la vostra, el millor és que les llegiu.

Us deixo els enllaços amb les entrevistes que van fer a Marta Cardona i Sílvia Alcántara al programa literari "L'hora del lector": Marta Cardona / Sílvia Alcántara

3a botifarrada de la Vila Vella i Barra Jove

Aquest cap de setmana ha estat intens. Dissabte celebràvem la 3a botifarrada de la Vila Vella i a primera hora del matí ja estàvem a punt per organitzar-ho tot. Primer pas: anar a esmorzar!, que amb l'estómac ple es treballa més bé, o si més no, més satisfet. Una hora més tard, i després d'haver endrapat un bistec de poltre i un trifàssic de Baileys, va tocar anar a preparar taules, neveres, begudes, encendre el foc... La veritat és que preparar un acte d'aquest tipus amb un bon grapat de persones disposades a col·laborar dóna gust, i amb poc més d'una hora ja ho teníem tot a punt. Cap a les dues va començar arribar la gent i vam començar a servir la teca: pica-pica, seques amb botifarra i cansalada, bolets i de postres fruita i castanyes. I tot seguit, ratafies i demés licors, mentre celebràvem la quina amb els productes donats pels comerços. Al final, i ja quan el sol s'amagava, a recollir i fins l'any que ve! Podeu veure les fotos clicant aquí i el blog de la vila vella clicant aquí.

I avui diumenge, dia dedicat a l'Abadessenc. Ha estat un dia que m'ha permès veure com viu la Barra Jove un dia de futbol. Ja vaig dedicar fa temps un post a la Barra Jove. El podeu veure clicant aquí. He dinat al seu local i a la tarda, cap al camp a veure el derbi ripollès que es disputava entre el Camprodon i l'Abadessenc. Mentre els membres de la Barra Jove recitaven tot el seu arsenal de càntics i cançons, anaven passant els minuts sobre el terreny de joc, més aviat amb poques ocasions de gol. La segona part s'ha animat una mica i finalment, l'Abadessenc s'ha imposat per 2-1.

Ah! I quasi me n'oblidava. Dissabte a la nit vaig poder realitzar un tast de ratafies. Ni més ni menys que cinc ratafies, quatre de casolanes i una de comercial. Va ser interessant poder comprovar com una de les casolanes superava la comercial, i també com aquesta darrera, que és una de les meves preferides, al costat de les casolanes, resultava ser molt neutre, excessivament neutre. És això un defecte o una virtut? No ho sé... Se suposa que un dels reptes d'una ratafia que es vol comercialitzar és que sigui semblant al llarg del temps, que sempre tingui el mateix gust i aroma. En canvi, les casolanes poden canviar molt d'un any a un altre... Bé, aquí estem barrejant conceptes d'estabilitat i neutralitat, quan potser no necessàriament han d'anar junts. I potser a aquestes hores que escric el post no són les més adequades per a teoritzar sobre les qualitats de la ratafia i jo mateix m'he embolicat... En qualsevol cas, el què volia dir és que era el primer tast de ratafies que feia i va ser molt interessant!

En definitiva, ha estat un cap de setmana intens, ple d'activitat i bastant rodó...

Les primeres gebrades de la tardor

El fred ha arribat de cop i amb forta intensitat. Si segueix així, aquest hivern serà llarg! Us deixo un parell de fotos fetes a les 8 del matí des de la finestra de casa. La primera és d'ahir dia 19 i la segona, d'avui. El termòmetre marcava -1,5 i -2 graus, respectivament.

Cine

He de reconèixer que fa molt de temps que no vaig al cine i aquest cap de setmana tampoc hi he anat però sí que ha estat més cinematogràfic. Divendres, després d'una setmana en què, a poc a poc, els dubtes i problemes derivats del POD hem vist com s'anaven solucionant o estaven en el bon camí, ens esperava un tast de vi. En aquesta ocasió, només en vam tastar un, un Alenza Criança de 1996, de Condado de Haza, Ribera del Duero. Totalment recomanable. Alenza és un vi fet de manera tradicional, trepitjat i fermentat amb la rapa, fet que es nota ja que li dóna un caràcter més verd. A la vegada, és un vi molt diferent dels Riberas moderns i actuals.
Mentre sopàvem després del tast, va coincidir que per un dels infinits canals d'una d'aquestes plataformes digitals, van començar a fer Celda 211 i ens hi vam quedar enganxats. A més, la miràvem en alta qualitat i en una tele que a casa meva costaria trobar un tros de paret perquè hi cabés. Jo que encara tinc la típica tele de 21 polzades amb cul! Diria que era quasi tan gran com les sales petites que hi havia abans al cine Kursal de Cerdanyola! Veient la peli, t'adones, que per molt segura i estable que tinguis la vida, per un conjunt de causes externes, tot pot canviar en un moment. Si no l'heu vist, us la recomano.
Pel que fa a dissabte, després d'un dia de cafès, passejades i converses tranquil·les, vaig anar a córrer 8 quilòmetres per la carretera de Sentigosa. Al vespre, tenia la intenció d'anar a veure un documental que projectaven sobre l'exili, anomenat Cal mirar, però se'm va fer tard. Vaig pensar que podria anar a fer la tassa, però al final tampoc va ser possible. Així que, com que ja havia voltat prou, i notava a les cames els 8 km, vaig decidir fer les tres P: pijama, pizza i peli. Vaig remenar pel disc dur i vaig trobar que fa moooolt de temps m'havia baixat Assessinat a l'Orient Express de l'any 1974. No m'he llegit el llibre de l'Agatha Christie i per tant, no sé si és millor el llibre que la peli, però m'hi vaig quedar enganxat, acompanyat d'un paquet de fruïts secs japonesos i una copa de vi de Porto negre. El final, sorprenent! Ja podia anar fent suposicions de qui era l'assassí ja, que ni de bon tros l'hauria encertat!
Avui diumenge, dia de costellada a Puigverd, aprofitant el sol que feia...i ara, qui sap, potser encara buscaré alguna peli per acabar d'arrodonir aquest cap de setmana...

Desconnexió total!!!!

Després d'uns quants dies de feina intensa amb el Pla d'ocupació de digitalització de documentació de Catalunya (POD), i ara que les coses sembla que comencen a funcionar, ha arribat un cap de setmana d'aquells que serveixen per desconnectar. Per cert, pels que no sabeu què és això del POD, consisteix en un pla impulsat pels Departaments de Treball i de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat segons el qual es contracten persones de l'atur per a digitalitzar la documentació històrica i fer-la accessible a la ciutadania. La idea està molt bé, però una vegada més ha passat allò que tan sovint passa en aquest país: planificació? organització? I ara! Cal reduir les llistes de l'atur, i s'ha de fer ja! Ja m'imagino el polític de torn donant les ordres sense saber quin és el maquinari, el programari que s'ha de fer servir ni com s'aconseguirà. TIFF, jpeg, pdf, ocr...? Pamplines!!! El polític es devia pensar que parlàvem amb xinès... M'agradaria saber a quants arxius no s'hauran aprofitat correctament aquests recursos. Perdoneu, m'havia de desfogar! Bé el què deia. Finalment ha arribat un cap de setmana de desconnexió total, i sense esperar-m'ho.

El dissabte havíem d'anar a Núria però el temps ens va fer la guitza. Per tant, després de dormir quasi 10 hores, em vaig llevar i vaig esmorzar tranquil·lament mirant el paisatge, i contemplant com ja es comencen a veure els primers colors tardorencs. Al migidia, i també sense estar programat, cap a dinar a l'Hostal la Serra de Llaers, amb un deliciós senglar estofat i llarga sobretaula amb ratafia, acompanyats de la remor de la llar de foc mentre a fora continuava plovisquejant. A la tarda, una escapada a la plaça Major de Sant Joan a veure el Grito, una festa que se celebra des de l'any 2005 i que commemora la independència de Mèxic i després cap a Vic al Mercat de Música Viva de Vic.

I a Vic més sorpreses agradables. A més de trobar-me amb amics i coneguts a qui feia temps que no veia, també hi va haver sorpreses musicals. És el cas del concert de la Jazz Cava amb l'actuació de l'Ivette Nadal, Meritxell Gené i Joanjo Bosk, tres artistes que en el seu espectacle Terra i cultura combinen temes pròpies amb poesies de Brossa, Martí i Pol, Mercè Marçal, entre d'altres i que representen, des de la meva inexperiència en la crítica musical, una alenada d'aire fresc que s'escapa dels ja repetittius grups de pop i de fusió i mestissatge, que porten molta festa però que al final acabn sonant tots iguals. De l'actuació de la Jazz Cava em va agradar molt el tema "Voldria ser". Us deixo aquesta versió del tema, interpretat per Joanjo Bosk però trobo que en directe i amb les veus de Gené i Nadal, va ser encara millor.

Buscar más artistas como Joanjo Bosk en MySpace Music

I el diumenge al matí, una sortideta amb bici de 30 quilòmetres per mantenir el contacte amb la natura i també, no ens enganyem pas! per cremar els excessos de la festa major i de l'estiu! I a punt per tornar a connectar amb la rutina diària...

La festa del carrer Beat Miró

Dissabte vaig anar a la festa del carrer Beat Miró. Però abans de continuar llegint aquest post, crec que seria convenient ambientar-lo amb la música adient. Els que el llegiu des del facebook potser no us funcionarà el goear, i per tant, us recomano que entreu al blog.

No em direu que no és una de les cançons que sonen a totes les festes de barri i revetlles diverses? La festa del carrer Beat Miró, si no vaig errat, és la darrera festa de carrer que queda a Sant Joan, després que es deixés de celebrar la festa del carrer Pere Rovira. Pel que fa a festes de barri, també només queda la de la Vila Vella, després que s'acabés la del Pla del Roser. Potser estaria bé que a les zones de creixement urbà més recent, es comencessin a celebrar aquestes festes. És veritat que qualsevol acte que es vulgui organitzar costa esforços i hores de dedicació, a més d'haver d'aguantar crítiques, sovint per part de persones que parlen molt i fan poc o res. Però el resultat, val la pena. Més enllà de la gresca, hi ha la cohesió social, l'establiment de relacions socials i la creació d'un sentiment de pertinença i d'identitat. No estaria malament una festa a la plaça de San Luis Potosí, o la festa del carrer Ramon d'Urg, que deu ser el més llarg de Sant Joan... Aquí queda dit...

El dissabte al carrer Beat Miró (per cert, que mai ha estat beatificat!), després d'una tarda amb activitats infantils, els veïns van preparar el sopar: pa amb tomàquet, embotit i formatges. Mentrestant, uns altres, muntaven les taules, cavallets, posaven les cadires i paraven la taula. Quants serem? 40! No, 42. Per allà baix, diuen que 46... A les nou tocades, a taula! Les converses poden anar des de les banalitats del món del futbol, a xafarderies, a vegades també banals, de qui és aquest, qui és aquell, i també poden testimoniar algun conflicte familiar o fins i tot, permetre veure retrobaments entre antics veïns o fins i tot, entre amistats que la vida ha allunyat. Tot plegat, real com la vida mateixa.

Quan encara no s'han començat a repartir les safates de lioneses, el grup, millor dit, el duet, comença a tocar. Ho fan prou bé; entenem-nos no guanyaran un Grammy però ens faran passar una bona estona. Els valsos, pasodobles, cumbias, ranxeras i chachachas donen pas a la ballaruga. Com sol passar, les dones són les que comencen a moure l'esquelet. Més tard, alguns homes, i més dones, i finalment, quan s'han deixat de banda, els balls de parella i el duet interpreta els grans clàssics del pop i les cançons dels estius (no podia faltar-hi el waka-waka de la Shakira, però calia tocar-la tres vegades?), ja és tot el carrer el que es mou, ni que sigui marcant el ritme amb la punta del peu. Al final, al cap d'unes tres hores llargues d'actuació, toca recollir-ho tot, que l'endemà hi ha mercat i tot ha d'estar a punt. Fins l'any que ve!

Els sons del paisatge

Fa un parell de dies una amiga, la Sònia, em va demanar que perquè no havia actualitzat el blog des del mes de gener. La veritat és que no tinc una resposta clara però aplicant una mica de psicologia de duro al quilo, és a dir, barata, he trobat una explicació. Aquest blog va néixer quan m'estava mentalitzant per endinsar-me en el llarg i feixuc camí que representa preparar-se i presentar-se a unes oposicions. En aquells moments, el blog era una manera de compartir amb tothom qui vulgués les coses que em passaven pel cap preveient que a poc a poc el camí opositor em portaria a aïllar-me dins el cau. I així va ser. Els darrers mesos van ser molt durs, i fins i tot, vaig tancar aquesta finestra al món exterior per a concentrar-me en aquella paraula que m'havia de donar els recursos per viure la resta de la meva vida: l'arxivística (Òstia!, això sona molt fort!). Doncs bé, fa més de quatre mesos que vaig passar pel filtre de les proves i després vaig patir com una alliberació brutal. Es va despertar amb mi unes ganes immenses de treballar amb les mans, de fer activitats on dominés el treball manual i físic (si fos monjo benedictí diria que el "labora" guanyés a "l'ora"). Vaig dedicar el temps lliure a fer esport, a fer sopars i tastos de vins... i tot això va fer que continués sense escriure al blog.


Però aquest cap de setmana, i arran d'un parell de converses que he tingut darrerament, he trobat el motiu que m'ha fet reprendre el blog. Dissabte vaig anar a un concert que feia en Miquel Grifell, membre dels Randellaires (web 1 i web 2). En aquest cas, però no tocava música tradicional catalana, sinó que, acompanyat d'un saxo, ens va interpretar cançons pròpies que anaven des del folk, al rock, passant pel blues inspirat en Robert Johnson. A més a més, de poder gaudir d'aquest concerts de petit format, on no hi ha escenari i el músic i la música són molt més propers, i va haver una sorpresa final. La Montse Piña va interpretar dues cançons. Amb la seva magnífica veu ens va cantar una cançó d'en Miquel (ho sento però no recordo el títol) i Come away with me de Norah Jones, que ens van deixar amb la pell de gallina i un estat de relaxació indescriptibles.

En un moment del concert, en Miquel va dir que ell tenia per costum escoltar el paisatge: sentir com la neu esmorteeix el so de l'aigua, com el vent fa xiular les fulles, com l'aigua de la pluja pessiga l'herba... Precisament aquesta setmana, vaig tenir una conversa amb ell sobre aquest tema. Per a mi, el paisatge és important; no només és allò que veiem, sinó també és com el vivim, com ens el fem nostre i com en formem part. Crec que tenir aquell racó que ens permet comunicar-nos amb la natura és imprescindible. I d'alguna manera, tot i que no n'era conscient, aquesta setmana vaig descobrir que jo també escoltava el paisatge a la meva manera. De la mateixa manera que sovint associem una cançó amb una persona o amb una experiència viscuda, m'he adonat que a partir d'observar i viure el paisatge, he anat associant sons als paisatges que m'envolten.


Per exemple, aquest dissabte al matí vaig anar amb en Xavi a buscar la cova dels Encantats de Surroca. De bon matí ens vam dirigir fins a Can Quimet, on vam deixar el cotxe, i ens vam enfilar cap a sobre les cingleres. Esperàvem que a mesura que avancés el matí, la boira s'aixequés però no va ser així. Va palplantar-se allà i allà es va quedar, i jo diria que fins i tot, cada vegada era més espessa. La boira ens va impedir prendre qualsevol punt de referència i lògicament no vam trobar la cova ni tampoc el camí de baixada a Can Quimet i vam acabar arribant a sota del Coll del Pal. El què havia de ser una caminadeta d'un parell d'hores va acabar essent quatre hores de marxa (pels més porucs, cal dir que en tot moment sabíem que sí ens desorientàvem només havíem de pujar fins dalt la carena i tirar a la dreta cap al coll del Pal). Ara bé, les quatre hores de caminada van tenir un efecte positiu. Em van permetre escoltar amb més intensitat el paisatge, i aquesta vegada per obligació, ja que no en vèiem tres a cavall d'un burro. Els cims d'aquestes cingleres tenen un so greu, enigmàtic i majestuós, trencat només pel so metàl·lic de les esquelles de les vaques i els lladrucs dels gossos que se senten lluny, molt lluny. Els boixos que poblen els cims responen amb un silenci aclaparador, igual com aguanten estoicament les inclemències del temps. Al vespre, al concert, hi va haver un moment que encara em semblava sentir el so de les cingleres de Surroca. Tota una experiència. Proveu-ho.

El camí de la vida

I m'aixeco d'una revolada del sofà. Em vesteixo i em dirigeixo, mentre la claror del dia es va apagant, a aquell turonet on havíem passat tantes estones agradables, on la felicitat es podia palpar a l'ambient. Arribo al cim, i el vent em pica a la cara. És fred, i el fred em fa sentir viu. Durant uns instants puc tornar a reviure aquelles sensacions. Com passa el temps! Quantes coses que vam fer però també quantes coses que es van quedar pel camí, que no en vam poder gaudir ni ens vam dir. Ni ens les podrem dir mai. Mentre les llàgrimes llisquen sobre les meves galtes, miro les estrelles; quatre núvols foscos intenten tapar la seva brillantor. Molt lluny, els últims rajos de sol tenyeixen de vermell la línia de l'horitzó. Ha arribat el moment de canviar. Cal mirar endavant amb el front ben alt. Fa fred, i el fred em fa sentir viu. Més viu que mai. I m'agrada!