dijous, 17 de novembre del 2011

Somnis que fan possibles els impossibles


Era una tarda d'estiu, una de tantes, en les quals la calor seca pròpia de la zona arribava fins al darrer racó de cada casa d'aquella tranquil·la vila. El silenci que s'imposava a l'estona de la becaina, tan sols s'interrompia pel soroll del motor dièsel i atrotinat d'algun tractor i pels crits llunyans, constants i alegres de la mainada que jugaven a la piscina municipal.
 
Aquell dia, la quietud del migdia es veié trasbalsada pel so eixordador però monòton generat per les aspes de l'helicòpter. Des d'allà dalt, s'albirava tota la vall, estreta, allargada, verda i frondosa. Es podien veure els terrenys conreats de les entrades i sortides del poble, on anys més tard, s'hi construirien polígons industrials. Es distingien clarament els diversos barris: la vila vella amb les seves cases amb teulades vermelloses i marronoses castigades pel pas del temps i vigilades per l'altívol campanar; la zona de l'eixample, amb rectilinis blocs d'edificis, fruit de l'explosió urbanística dels anys seixanta i setanta; el barri de l'estació, amb els edificis ferroviaris, tan grandiosos com decadents pels anys d'ús i en desús. Podia veure el camp de futbol, el pavelló i el solar del seu costat, ocupat per centenars de caixes d'ampolles buides de begudes emmagatzemades per un distribuidor local, on solíem jugar a fer punteria amb pedres; anys més tard, hi hauria una plaça dura amb nom de ciutat-capital. També es divisaven perfectament les naus de totxo de les dues fàbriques tèxtils situades a banda i banda del riu, poc abans que aquest creués el pont punxegut del qual els fulletons turístics dirien anys més tard, que era el pont gòtic amb més llum de la península Ibèrica. Es divisaven, majestuosos i elegants, els edificis escolars situats al bell mig de la població, que anys més tard veurien com la seva funció docent perillava.

 
Mentre mirava encuriosit amunt i avall, a dreta i esquerra, vaig fixar-me en la casa blanca, petitona, amb un extens hort al davant que resseguia el meandre de la riera. Allà havia passat bona part de la meva infantesa. L'helicòpter s'hi apropà i començà el descens cap al camp de darrera de la casa, que l'avi conreava i que cada estiu tocava embalar-ne l'herba; anys més tard, s'hi faria una urbanització de casetes amb jardinet. A mesura que ens hi atansàvem, vaig veure el tot terreny de color groc aparcat a l'era, que anys més tard, conduiria tantes vegades repetint el trajecte que l'avi feia quan anava a atalaiar les vaques. Al costat del garatge, hi havia la caseta del gos -on també dormia la gata- que anys més tard moriria per una picada d'escurçó.

 
I al terrat vaig veure la iaia, amb el seu típic davantal de quadres blaus i roses i les galtes rosades; anys més tard, tindria cura d'ella en la darrera època de la seva vida, mentre admirava la seva força mental, al ser plenament conscient que el cos l'abandonava lentament. Al seu costat, hi havia el meu germà, inquiet, amb mirada enginyosa i amb un remolí rebel als cabells, que anys més tard acabaria restaurant Can Suquet i dibuixaria un somriure de satisfacció al rostre del nostre avi, malgrat que no el podem veure. A l'altre costat de la iaia, hi havia la meva germana petita, que va venir corrent i va saltar als meus braços. Anys més tard, desitjaria abraçar-la, però no puc. Per primera vegada a la meva vida, em vaig despertar plorant per un somni.