No he pres drogues ni he abusat de l'alcohol. Tampoc he esnifat amoníac ni m'he donat un cop al cap. Simplement, ahir vaig veure novament la pel·lícula "Tu vida en 65 minutos" i vaig confirmar la meravellosa sensació que ja em va produir quan la vaig veure per primera vegada al cinema.
És una pel·lícula que parla de l'amor i sobretot, de la mort, però no en té una visió catastrofista ni dramàtica. Un dels diàlegs diu així:
¿Alguna vez os habéis sentido tan felices, tan, tan felices, que habéis pensado que jamás os sentiríais tan felices? Vuestra vida ha llegado a una perfección tal que quizás no vale la pena buscar más?
Yo sí que encontré esa felicidad. Fue junto a Cristina; durante aquel amanecer que giraba y olía a detergente. Alguna vez os habéis sentido tan felices, tan, tan felices, que ya no vale la pena vivir más?
¿Alguna vez os habéis sentido tan felices, tan, tan felices, que habéis pensado que jamás os sentiríais tan felices? Vuestra vida ha llegado a una perfección tal que quizás no vale la pena buscar más?
Yo sí que encontré esa felicidad. Fue junto a Cristina; durante aquel amanecer que giraba y olía a detergente. Alguna vez os habéis sentido tan felices, tan, tan felices, que ya no vale la pena vivir más?
És tota una declaració de principis. Contundent i sorprenent. Particularment no m'agraden els superlatius. Vull dir que no crec en els súmmums de les coses. Per tant, no crec que mai pugui arribar a ser tan, tan feliç com per no buscar més la felicitat; de la mateixa manera, tampoc crec que pugui ser tan, tan desgraciat com per no viure més. I d'altra banda, com se sap que s'ha arribat al grau màxim de felicitat?
1 comentari:
Bon Any Alex! Sóc l'Alfred! com va la vida? De tant en tant trec el cap pel teu bloc, i avui finalment em decideixo a deixar un comentari. El cert és que relacionar sentiments i cinema és una gran idea, doncs que és el cinema si no emocions en una pantalla?
Estic d'acord amb tu en el fet de que en els sentiment no crec que hi hagin graus extrems, tant en l'alegria com en la tristor, però sí crec que la primera és molt més efímera i intensa que la segona, que per a mi és potser un sentiment més lleuger peró que s'allarga més en el temps...No sé, jo almenys ho sento així, i no exagero si et dic que potser la vida és una tristesa perpetua salpicada per moments de gran alegria, i que per descomptat val la pena viure-la.
L'antítesis de la peli que comentes podria ser Anticristo de Lars Von Trier, que em va deixar l'estomac regirat, però que en general em va agradar força.
Tinc en ment una visita a Ripoll, així que prometo avisar-te!
Mentrestant et convido al meu bloc, on només hi trobaràs imatges, i que no li arriba al teu ni a la sola d la sabata. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada