Dissabte vaig anar a la festa del carrer Beat Miró. Però abans de continuar llegint aquest post, crec que seria convenient ambientar-lo amb la música adient. Els que el llegiu des del facebook potser no us funcionarà el goear, i per tant, us recomano que entreu al blog.
No em direu que no és una de les cançons que sonen a totes les festes de barri i revetlles diverses? La festa del carrer Beat Miró, si no vaig errat, és la darrera festa de carrer que queda a Sant Joan, després que es deixés de celebrar la festa del carrer Pere Rovira. Pel que fa a festes de barri, també només queda la de la Vila Vella, després que s'acabés la del Pla del Roser. Potser estaria bé que a les zones de creixement urbà més recent, es comencessin a celebrar aquestes festes. És veritat que qualsevol acte que es vulgui organitzar costa esforços i hores de dedicació, a més d'haver d'aguantar crítiques, sovint per part de persones que parlen molt i fan poc o res. Però el resultat, val la pena. Més enllà de la gresca, hi ha la cohesió social, l'establiment de relacions socials i la creació d'un sentiment de pertinença i d'identitat. No estaria malament una festa a la plaça de San Luis Potosí, o la festa del carrer Ramon d'Urg, que deu ser el més llarg de Sant Joan... Aquí queda dit...
El dissabte al carrer Beat Miró (per cert, que mai ha estat beatificat!), després d'una tarda amb activitats infantils, els veïns van preparar el sopar: pa amb tomàquet, embotit i formatges. Mentrestant, uns altres, muntaven les taules, cavallets, posaven les cadires i paraven la taula. Quants serem? 40! No, 42. Per allà baix, diuen que 46... A les nou tocades, a taula! Les converses poden anar des de les banalitats del món del futbol, a xafarderies, a vegades també banals, de qui és aquest, qui és aquell, i també poden testimoniar algun conflicte familiar o fins i tot, permetre veure retrobaments entre antics veïns o fins i tot, entre amistats que la vida ha allunyat. Tot plegat, real com la vida mateixa.
Quan encara no s'han començat a repartir les safates de lioneses, el grup, millor dit, el duet, comença a tocar. Ho fan prou bé; entenem-nos no guanyaran un Grammy però ens faran passar una bona estona. Els valsos, pasodobles, cumbias, ranxeras i chachachas donen pas a la ballaruga. Com sol passar, les dones són les que comencen a moure l'esquelet. Més tard, alguns homes, i més dones, i finalment, quan s'han deixat de banda, els balls de parella i el duet interpreta els grans clàssics del pop i les cançons dels estius (no podia faltar-hi el waka-waka de la Shakira, però calia tocar-la tres vegades?), ja és tot el carrer el que es mou, ni que sigui marcant el ritme amb la punta del peu. Al final, al cap d'unes tres hores llargues d'actuació, toca recollir-ho tot, que l'endemà hi ha mercat i tot ha d'estar a punt. Fins l'any que ve!
El dissabte al carrer Beat Miró (per cert, que mai ha estat beatificat!), després d'una tarda amb activitats infantils, els veïns van preparar el sopar: pa amb tomàquet, embotit i formatges. Mentrestant, uns altres, muntaven les taules, cavallets, posaven les cadires i paraven la taula. Quants serem? 40! No, 42. Per allà baix, diuen que 46... A les nou tocades, a taula! Les converses poden anar des de les banalitats del món del futbol, a xafarderies, a vegades també banals, de qui és aquest, qui és aquell, i també poden testimoniar algun conflicte familiar o fins i tot, permetre veure retrobaments entre antics veïns o fins i tot, entre amistats que la vida ha allunyat. Tot plegat, real com la vida mateixa.
Quan encara no s'han començat a repartir les safates de lioneses, el grup, millor dit, el duet, comença a tocar. Ho fan prou bé; entenem-nos no guanyaran un Grammy però ens faran passar una bona estona. Els valsos, pasodobles, cumbias, ranxeras i chachachas donen pas a la ballaruga. Com sol passar, les dones són les que comencen a moure l'esquelet. Més tard, alguns homes, i més dones, i finalment, quan s'han deixat de banda, els balls de parella i el duet interpreta els grans clàssics del pop i les cançons dels estius (no podia faltar-hi el waka-waka de la Shakira, però calia tocar-la tres vegades?), ja és tot el carrer el que es mou, ni que sigui marcant el ritme amb la punta del peu. Al final, al cap d'unes tres hores llargues d'actuació, toca recollir-ho tot, que l'endemà hi ha mercat i tot ha d'estar a punt. Fins l'any que ve!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada