Avui m'he adonat que feia tres setmanes que no feia cap escrit al blog. Collons, com passa el temps!!! Si ja fa tres setmanes que visc sense un dels queixals del seny i no sembla pas que m'afecti massa, o sí? El cap de setmana del 18 i 19 de juliol va ser de repòs, bàsicament perquè no podia parlar i amb prou feines menjar. El cap de setmana següent, va tocar recuperar-se i fer un soparet a casa meva amb tota la colla i l'endemà, a veure el Ball dels Pabordes, que en motiu del 75è aniversari de la seva restauració, es feia una ballada especial; va ser com el diumenge de la festa major! I el darrer cap de setmana, va ser el torn d'una bonica i dura excursió amb bicicleta de muntanya i el diumenge, dinar amb la iaia de Manlleu i família per celebrar l'aniversari de la meva mare i el meu amb una mica de retard.

Reprenent el què deia al principi de l'escrit sobre el temps, aquesta setmana, he descobert per casualitat que ja feia 20 anys d'una cançó de l'estiu. Segur que tots la recordareu! Començava així: Chorando se foi quem um dia só me fez chorar (o traduït, Llorando se fue,quien un dia me hizo llorar...). Exacte: la Lambada. Doncs això, que m'ha produït una barreja de gràcia, alegria i tristesa veure com passa el temps tan ràpidament i que quan, sonava aquesta cançó a les pistes de ball, jo era un marrec de 10 anys que jugava a pistolers a Can Suquet mentre cantava la Lambada.