Els viatges amb els trens de la Renfe

Últimament passo cada setmana unes quatre hores en els incomodíssims trens de Rodalies de Catalunya, operats per Renfe. Des que la Comissió Mixta de Transferències Administració de l'Estat-Generalitat va acordar el passat 29 de desembre de 2009 el traspàs del servei de Rodalia al Govern català, els únics canvis visibles són que els trens han estat pintats de color taronja llampant (visca l'estalvi!) i, que cada vegada que els trens arriben amb retard (un 99% dels casos) els avisos per megafonia es fan amb llengua catalana, que pot tenir un accent neutral o un accent de més enllà de les terres de l'Ebre. Més d'una vegada m'he preguntat si el què s'han gastat amb la pintura de color taronja s'ho han estalviat en contractar megafonistes que parlin català i castellà correctament i han aprofitat el treballador que parli un catanyol més esplèndid.

D'altra banda, la Generalitat ha heretat tres fets incomprensibles de la Renfe, diguem-ne, estatal: el primer, i demano disculpes als 17 habitants de La Farga de Bebiè i als 390 de Borgonyà, és que no entenc perquè el tren encara para en aquestes estacions si no hi he vist pujar ni baixar mai cap passatger. Ah!, i a més, fa poc s'ha pavimentat de nou el pàrquing de l'estació de la Farga (visca novament l'estalvi!); diria que tampoc hi he vist mai cap cotxe aparcat. El segon fet incomprensible és que la Generalitat continua utilitzant trens amb seients durs i incòmodes, molt útils per trajectes de trenta o quaranta minuts però realment torturadors per a fer les quasi dues hores de Barcelona a Ripoll; no m'imagino què deuen sentir els culs dels viatgers que fan tota la línia L'Hospitalet-La Tor de Querol! La tercera qüestió que no entenc, i tampoc l'entenia una alemanya a qui li explicava, acostumada suposo al bon funcionament dels trens d'aquell país, és que un tren tardi 1 hora i 50 minuts a fer els poc més de 100 quilòmetres, que separen el bressol i la capital de Catalunya.

Així que un servidor es carrega de paciència cada setmana per sobreviure a l'aventura ferroviària. Un bon feix de llibres i el reproductor mp3 són bons aliats però no sempre és suficient. A vegades, aprofito per intentar resoldre problemes de la feina. D'altres, quedo absort davant qualsevol futilesa o analitzo la resta de viatgers i m'imagino on viuen, de què treballen... Estic segur que més d'un cop, algun d'ells ha pensat: Què mira aquest beneit?...

Fa uns dies, però, em va passar una cosa curiosa. Estava concentrat llegint la biografia de Jaume Nunó, autor de la música de l'himne de Mèxic, que recentment s'ha editat, escrita per Cristian Canton i Raquel Tovar i, al girar la pàgina 133 del llibre, em vaig quedar observant una fotografia de Kate Cecilia Remington, que fou la segona esposa del músic i com a dada interessant i a la vegada inútil, familiar de l'empresa que fabricava i fabrica armes de foc Remington. Tot just acabo d'observar la imatge, que aixeco la vista i al meu davant veig una noia que és clavada a la Kate Cecilia Remington. Devia posar alguna cara rara, perquè la noia se'm va quedar mirant tota estranyada...i també devia pensar: Què mira aquest beneit?...
Des d'aquell dia, m'he fixat que coincidim al mateix tren i cada vegada que la veig penso amb la segona muller del compositor Jaume Nunó i els sons bèl·lics de l'himne nacional de Mèxic comencen a ressonar dintre el meu cap...