Avui fa un mes que va morir la meva iaia. Tot i que feia temps que no estava massa bé i que ja sabíem quin era el destí, fins que no arriba el moment no t'ho acabes de creure, i un cop ha passat, tampoc. D'ella vull recordar la seva fortalesa malgrat els problemes de salut que va tenir i la seva capacitat per relativitzar-ho tot i viure amb pau amb la resta de la gent. Els últims dies de la seva vida no van ser fàcils, ni per ella ni per nosaltres. Ha de ser molt dur ser conscient que la teva hora és aprop, veure com el teu cos t'abandona i tenir encara el cap ben clar.
El divendres 22 d'agost feia una tarda plujosa. Cap a quarts de 8 em va trucar la meva mare. De camí cap a l'hospital, i mentre intentava fer-me la idea que la meva iaia havia deixat de patir per sempre, va sonar Tougher than the rest de Bruce Springsteen. Des d'aquell moment sempre que escolto aquesta cançó penso amb la meva iaia.
Reprodueixo també la fotografia del recordatori. És el banc de pedra, el seu banc de pedra, on havia passat llargues estones, veient passar la gent, xerrant amb les amigues i veïnes, mentre el sol les acompanyava. Avui encara quan passo per davant del banc, el miro i penso amb ella. Iaia, sempre et recordaré i t'estimaré!
El divendres 22 d'agost feia una tarda plujosa. Cap a quarts de 8 em va trucar la meva mare. De camí cap a l'hospital, i mentre intentava fer-me la idea que la meva iaia havia deixat de patir per sempre, va sonar Tougher than the rest de Bruce Springsteen. Des d'aquell moment sempre que escolto aquesta cançó penso amb la meva iaia.
Reprodueixo també la fotografia del recordatori. És el banc de pedra, el seu banc de pedra, on havia passat llargues estones, veient passar la gent, xerrant amb les amigues i veïnes, mentre el sol les acompanyava. Avui encara quan passo per davant del banc, el miro i penso amb ella. Iaia, sempre et recordaré i t'estimaré!
2 comentaris:
Hola Àlex!
Mira, llegint la teva entrada he quedat sorpresa. Precisament el meu avi es va morir el dia 24, dos dies després que la teva àvia. És una qüestió generacional,ens fem tots grans...
Hola Alex, ara mentres escolto al Bruce m'he quedat parada del que t'ha passat....la distància no és bona per a les noticies, em sap greu el que has passat i t'acompanyo en el sentiment. Miro de trucar-te aquesta setmana i parlem una mica.
Felicitats per el bog :)
Publica un comentari a l'entrada